07/12/2015

L’economia davant del 20-D

3 min

Els programes electorals dels partits espanyols (els partits amb vocació de governar l’Estat) no resoldran les debilitats estructurals (atur alt, salaris mileuristes) de l’economia espanyola. L’ajust fet pel PP i exclusivament basat en un procés de devaluació interna, és a dir, de reducció de salaris, va ser inevitable per dues raons: formar part de l’euro impedeix devaluar per reduir costos laborals; durant la bombolla immobiliària els salaris van créixer molt més ràpidament que la productivitat. Ara bé, aquesta estratègia ha estat (i serà) insuficient: malgrat una caiguda de salaris dramàtica, l’atur ha tornat als nivells de fa quatre anys de la mà d’un sistema laboral molt més precari.

La proposta estrella de l’oposició de dretes (Ciutadans), un contracte laboral únic per acabar amb un mercat de treball dual, podria tenir efectes positius en termes d’equitat en el tracte dels treballadors. Però el resultat sobre la quantitat i la qualitat de feines creades serà marginal. L’evidència empírica que tenim mostra que la flexibilitat laboral i la plena ocupació no estan gaire correlacionades a Europa. La taxa d’atur depèn de coses molt més fonamentals (educació, dinamisme empresarial, sistema de finances públiques) que canviar una simple llei o normativa laboral.

Per la seva banda, les dues oposicions d’esquerres (PSOE i Podem) ofereixen més sector públic com a solució a la crisi. Efectivament, la despesa pública és un corrector important d’inequitat i pot ser, aplicada a certes dimensions (educació i infraestructures), una palanca de creixement. Tanmateix, la generació de riquesa passa, al capdavall, pel sector privat i per una economia de mercat eficient.

Malgrat les seves diferències (importants), el fil conductor de tots els partits espanyols és el mateix: l’estatisme, el regulacionisme fet des d’un (pretesament racional) estat central. I aquest és el seu gran error perquè, si mirem el conjunt de les economies avançades, veiem que els països que funcionen millor (en atur, productivitat i innovació) són els països petits (mida Dinamarca) i els estats fortament descentralitzats, tant a nivell d’estat federat com de govern local (Alemanya, el Canadà, els Estats Units). Els grans i centralitzats (inclosa França, abocada a una situació cada cop més crítica) no.

Els primers funcionen bé per quatre raons. 1) La proximitat de les institucions als ciutadans facilita el control democràtic i la transparència informativa. 2) La seva mida permet la col·laboració entre agents polítics i socials (que actuen disciplinats per la necessitat de competir en un món global). 3) La correspondència clara entre ingressos i despesa pública incentiva tothom a administrar els pressupostos d’una manera racional (calvinista, si voleu) i a no estirar més el braç que la màniga. 4) La seva escala els permet experimentar i desenvolupar més ràpidament solucions alternatives a problemes nous. Per contra, en els tres àmbits (educació, relació empreses-estat i estructura territorial de despesa) fonamentals per generar creixement econòmic, Espanya està als antípodes.

Tothom coincideix a afirmar que per ser competitiu l’educació és fonamental. Ara bé, un bon sistema educatiu no pot venir de la mà d’una nova reforma ministerial: primer, perquè només pot tenir èxit si s’ajusta a l’estructura productiva i les demandes socials de cada lloc (i l’economia peninsular és extremadament heterogènia); segon, perquè en un moment de canvis tecnològics i culturals accelerats, ningú no sap què funcionarà exactament (¿Finlàndia, el paradigma d’èxit en educació, no acaba de reformar el seu sistema de dalt a baix?). L’única solució és reforçar l’experimentació a nivell de barri, de municipi, de comunitat autònoma -i, sobre aquesta base, afavorir l’intercanvi d’idees i la cooperació institucional.

Pel que fa a l’estructura de mercats i la relació entre estat i empreses, tant els països petits com els països federals comparteixen dos trets: inexistència d’empreses públiques; forta regulació de les grans empreses privades. La globalització inherent a les economies petites ha convençut esquerres i dretes que crear empreses públiques i ineficients és una equivocació. Per la seva banda, el sistema de contrapesos institucionals propi dels estats federals autèntics tendeix a crear reguladors públics independents del poder executiu (i de les grans empreses). A Espanya, la situació és exactament la contrària: les antigues empreses públiques del franquisme, ara privatitzades, mantenen una relació estreta amb les elits polítiques. Canviar simplement de partit al govern (sense fer reformes institucionals profundes que, de fet, no vol fer cap candidat) no servirà de res.

Finalment, el disseny de l’estructura autonòmica espanyola és l’invers del que és un estat ben administrat. Tot i rebre recursos diferents, les autonomies han de prestar els mateixos serveis. Això obliga les regions més dinàmiques a endeutar-se, mentre que permet gastar més del compte a les menys actives. Malauradament, això tampoc ho canviarà el 20-D.

stats