18/06/2013

L'invent del catalanisme

3 min
L'invent del catalanisme

La polèmica que ha generat el col·loqui programat pel Centre d'Història Contemporània de Catalunya (CHCC) amb el nom Espanya contra Catalunya: una mirada històrica (1714-2014) és absolutament comprensible. El títol, el contingut i el propòsit desafien el paradigma dominant de la historiografia catalana dels darrers cinquanta anys.

Poc després que l'any 1934 Ferran Soldevila publiqués la seva obra magna, una Història de Catalunya completa, amb la voluntat d'explicar les vicissituds i derrotes del país al gran públic, un Jaume Vicens Vives molt jove elogiava l'esforç de síntesi de Soldevila, que definia com "un punt final i un punt de partida en la historiografia catalana", però alhora cridava els historiadors de la seva generació a superar una història que Vicens considerava ideològica, determinada "per molts prejudicis derivats de la historiografia de la Renaixença" i, en una paraula, nacionalista.

La crida de Vicens Vives a fer una història amb mètodes "moderns" i científics i amb una temàtica més social i econòmica i menys política va quedar estroncada per la misèria de la primera postguerra franquista i pel flirteig de l'historiador gironí amb el món de l'acció política i cívica fins a la seva mort l'any 1960. Tanmateix, la generació d'historiadors que el succeí va culminar el seu qüestionament d'una història de Catalunya romàntica, essencialista i suposadament esquemàtica. La idea que pogués haver-hi un poble amb una identitat particular i unes aspiracions polítiques permanents, amb una llarga trajectòria de conflicte amb l'estat central o fins i tot amb Espanya com a col·lectivitat oposada, va passar a considerar-se gairebé absurda.

El catalanisme i la historiografia anterior a Vicens Vives van ser reinterpretats i criticats com a invencions al servei d'una classe o estrat dominant (la burgesia a principis del segle vint; el pujolisme mesocràtic a finals de segle) -primer de la mà de Pierre Vilar, en el seu famós prefaci a Catalunya dins l'Espanya moderna , i després amb la tesi doctoral de Jordi Solé Tura. Com encara escrivia Josep Maria Fradera l'any 1990 en la seva col·lecció d'assaigs, Cultura nacional en una societat dividida , la cultura nacional catalana que va emergir a la Renaixença "s'havia elaborat i imposat d'acord amb les expectatives de la classe dirigent [els empresaris tèxtils de les dècades de 1830 i 1840]" com a "formidable factor de legitimitat del seu domini". Per a aquesta escola, que podríem anomenar postromàntica , el catalanisme era una peça més, no necessàriament fonamental, dins de tota la gamma de conflictes socials i econòmics propis d'una Catalunya industrial i moderna inserida en una Espanya agrària i premoderna.

El problema fonamental de la historiografia catalana postromàntica és que els seus resultats tangibles han estat negligibles a l'hora d'explicar res. En primer lloc, si realment el catalanisme va ser un invent de dominació d'una classe o d'un partit, ¿com podem explicar la seva persistència secular malgrat canvis econòmics i socials molt profunds dels darrers dos segles? Apel·lar a la falsa consciència de la gent (adoctrinada per una elit que reprodueix i implanta les seves idees als caps de la resta de la població) fa riure, sobretot considerant que la generació d'idees (o almenys la producció de llibres) ha estat en mans d'aquesta generació d'historiadors postromàntics des de mitjans de segle vint.

En segon lloc, si la creació d'una cultura nacional era i és un instrument per reforçar i legitimar la posició de la burgesia catalana, ¿per què aquesta classe i els seus agents van triar el catalanisme i no el liberalisme com a bandera política? Per què no van negar la seva identitat catalana d'entrada, quan es constituïa la nació espanyola al segle XIX? Aquesta hauria estat l'estratègia política més racional: la renúncia a la catalanitat política i cultural els hauria fet hegemònics a Espanya i a Catalunya, de la mateixa manera que la burgesia llombarda es va afirmar sempre com a italiana i mai com a padana. En canvi, la insistència catalana a ser catalanista va dur a la incomprensió i a l'atzucac polític constant. Cambó no va poder mai convèncer ningú de fora de Catalunya que volia ser català i espanyol. Pasqual Maragall va haver d'acceptar que no l'entenien. Carme Chacón només podrà controlar el PSOE si renuncia explícitament a tota mena de vincle (no folklòric) amb Catalunya.

Finalment, aquesta generació historiogràfica, dominada per la pobresa de l'historicisme que Karl Popper ja va denunciar fa molts anys, ha estat incapaç d'explicar la varietat de catalanismes que els catalans han estat capaços de generar durant els darrers dos segles -des dels programes modernitzadors com el regionalisme de la Lliga i el federalisme de PSUC i PSC fins al sobiranisme d'en Macià i el d'avui dia-. Per tot això, i més enllà de les raons polítiques conjunturals que hagin pogut dur a convocar-lo, el col·loqui Espanya contra Catalunya sembla una bona ocasió per fer una renovació necessària entre els professionals de la història a Catalunya.

stats