04/12/2012

25-N

3 min

A fora la gent sap sumar perquè, l'endemà mateix de les eleccions, tothom, tant a Princeton com a Nova York (on vaig anar a fer una conferència sobre la meva recerca el dimarts dia 27), em felicitava (o em preguntava amb afecte i curiositat) per la victòria dels partits sobiranistes. Una lectura desinteressada de tota la premsa no catalana (llevat de la que es fa a Madrid) du a la mateixa conclusió. En unes eleccions autonòmiques marcades per un interès ciutadà, un entusiasme i una participació inèdits, els resultats globals han estat clars. El bloc que ha promès fer un referèndum hi ha sumat uns 2 milions de vots. El bloc contrari, un milió dos-cent cinquanta mil (i, si n'excloem el PSC, només set-cents mil o un 20 per cent dels votants). Els partits favorables a votar en un hipotètic referèndum han recollit gairebé un 40 per cent més de vots que els partits partidaris del no. De fet, aquestes xifres coincideixen amb totes les enquestes que s'han dut a terme en els darrers mesos. En una paraula, el mandat per avançar cap a un referèndum és indiscutible.

No hi ha dubte que la gestió del procés d'autodeterminació és força més complicada del que, considerant les expectatives creades per les enquestes electorals, molts esperàvem. CiU ha resistit en termes absoluts (amb una pèrdua de menys de 90.000 vots respecte al 2010 però amb 100.000 més que a les generals). Ara bé, la distribució del seu suport ha canviat en part. Ha caigut entre un 30 i un 50 per cent a les àrees on tenia una implantació feble (és a dir, on tenia menys del 15 per cent de l'electorat el 2010), probablement per les retallades i per una certa incapacitat a l'hora d'explicar-ne les causes. Per contra, ha crescut lleugerament als territoris on era hegemònic (més del 30 per cent de l'electorat el 2010) perquè ha absorbit una part de l'electorat sobiranista i el sector més catalanista del PSC.

L'augment de la participació ha fet baixar el suport de CiU en termes relatius. El creixement d'ERC (que, com a mínim, dobla els seus vots a gairebé totes les seccions censals) ha compensat, però, aquella caiguda i ha permès expandir el bloc sobiranista. Amb les dades a la mà, és difícil creure que hi hagi hagut un transvasament considerable de vots de CiU a ERC. Esquerra sembla haver recuperat molts dels vots que havien anat a l'abstenció o a altres partits com a protesta contra un lideratge desprestigiat. En tot cas, això no vol dir que CiU i ERC no hagin competit per aquests vots. Senzillament, CiU no ha guanyat el debat de la credibilitat sobiranista entre una part dels votants. Tot i que la gestió de l'11-S del president Mas ha estat extraordinària, no ha pogut superar les inèrcies dels dos anys previs i, sobretot, les intromissions enverinades de Duran i Lleida a la campanya (que semblen repetir-se novament després del 25-N).

Políticament només queda un camí possible: un acord entre CiU i ERC. El pacte amb el PP, que, en paraules del líder d'Unió, governa un estat-claveguera, és impossible: Madrid exigeix la rendició incondicional al projecte nacional espanyol i a la seva estratègia econòmica d'oposició numantina al rescat europeu i de zero reformes reals. El PSC no pot oferir res: no pels escàndols de corrupció sinó perquè no té cap poder polític a Espanya. Al PSOE només li interessa Catalunya per agitar-la, de franc, com a bandera contra el PP. Finalment, fer unes noves eleccions seria absurd: matarien el procés en marxa i ni CiU ni ERC podrien absorbir l'espai de l'altre.

Dubto que una entrada dels republicans al govern portés a la seva implosió electoral. En tot cas, amb consellers o sense, el "gir social" serà complicat. CiU s'equivocà eliminant l'impost de successions -tot i que més per raons simbòliques que fiscals-. Però, al capdavall, el marge d'acció és mínim. La pressió fiscal ja és molt intensa. Catalunya no és un país sobirà. Madrid collarà la Generalitat fins al límit però sense destruir-la, perquè això faria esclatar la seva estratègia pública de solvència fiscal davant de Berlín. El 2013 es presenta, doncs, com un any churchillià, de pura resistència. L'única arma del nou govern serà la de la transparència i la informació de cara als ciutadans.

Mentrestant, caldrà construir un camí cap a la consulta. La data de la tardor del 2013 sembla, però, precipitada. És necessari fer una llei de consultes, crear una comissió d'experts, desplegar una campanya informativa interna sistemàtica i generar la comprensió internacional. Cal fer via. Però, per evitar estimbar-se, també caldran molta solidesa i paciència.

stats