Publicitat
Publicitat

Qatar i les eleccions al Barça

És molt probable que la del Barça sigui, a tot arreu però especialment entre els nanos dels barris més marginals de l’Àfrica, l’Àsia i Llatinoamèrica, la samarreta més popular del món. Que dugui el nom de Qatar Airways (Foundation abans) no deixa de ser, per això mateix, una broma cruel.

El rècord de Qatar en drets humans i laborals és lamentable. A Qatar hi viuen uns 300.000 ciutadans qatarians i un milió i mig de treballadors estrangers. Els ciutadans de Qatar treballen al sector públic. Els immigrants, a la resta de l’economia. D’aquests darrers, la majoria homes, un terç treballa en el sector de la construcció, en plena expansió per fer possible la celebració del Mundial de futbol del 2022. Les condicions laborals dels immigrants, descrites en un informe d’Amnistia Internacional de l’any 2013 i en altres publicacions com ara l’informe del departament d’Estat nord-americà sobre “ human trafficking”, s’acosten a un sistema de “treball forçat”. (En una nota de premsa del maig d’enguany, Amnistia Internacional ha indicat que, malgrat les promeses de l’estat qatarià en resposta a l’informe del 2013, no hi ha hagut cap progrés substantiu en el tracte laboral i no laboral d’estrangers.)

La clau de volta del sistema laboral per als immigrants és la kafala. Les empreses qatarianes fan d’espònsors de cada treballador immigrant i hi acorden, al país de procedència, el tipus de treball i salari. Un cop a Qatar, el treballador no pot canviar d’empresa sense el permís de l’empresari que el va contractar i, de fet, no pot abandonar Qatar per tornar al seu lloc d’origen sense un permís de sortida firmat per l’empresa espònsor. Quan abandona Qatar, no hi pot tornar a treballar de la mà d’una empresa diferent durant els següents dos anys.

Aquesta posició de poder de l’empresa espònsor queda reforçada per les seves pràctiques documentals. Les empreses qatarianes retenen el passaport dels immigrants en el 90 per cent dels casos, segons una enquesta realitzada per la Qatar National Research Foundation, i, en contra de la legislació existent, sovint deixen d’emetre la documentació laboral necessària perquè els treballadors puguin circular lliurement per Qatar. Si la policia troba immigrants indocumentats, els pot sancionar amb una multa de fins a 1.684 dòlars (l’any 2013) o deu vegades el salari mensual mitjà d’un treballador de la construcció. Segons el dret qatarià, el delicte penat és haver volgut “escapar-se” de la legislació del país. Sens dubte, el verb utilitzat ens remet a un món de serfs de la gleva lligats a la terra i al seu amo feudal.

Els treballadors estrangers no solament tenen la seva mobilitat física restringida. La llei qatariana els prohibeix del tot el dret de sindicació. La situació del servei domèstic és encara pitjor: està explícitament exclòs de tota regulació laboral. No cal tenir gaire imaginació per adonar-se de la vulnerabilitat que poden arribar a patir els empleats d’aquest sector -unes 132.000 persones, majoritàriament dones, l’any 2013.

La situació d’inferioritat dels treballadors immigrants duu a condicions de treball precàries. Segons les enquestes a mà, al voltant d’una cinquena part reben salaris i han de fer feines diferents del que van acordar abans d’arribar a Qatar. Un 20 per cent declaren rebre el seu salari puntualment només “a vegades, rarament o mai”. L’informe d’Amnistia Internacional recull testimonis d’ús de violència física per part de capatassos al lloc de treball. Les mesures de protecció contra accidents laborals són mínimes: l’any 2011, per exemple, un 11 per cent dels treballadors de la construcció van experimentar fractures de braços i cames o ferides greus.

Les condicions no laborals dels treballadors estrangers són també inacceptables. En la majoria dels habitatges utilitzats per treballadors immigrants (construïts o proveïts per les empreses contractants) hi dormen una mitjana de 10 a 15 treballadors per habitació, l’aire condicionat (indispensable amb les temperatures de Qatar) no funciona, i els estàndards sanitaris (d’aigua, residus, etc.) mínims sovint no es compleixen. A més, Qatar prohibeix als treballadors estrangers viure en les àrees residencials qatarianes, cosa que imposa un sistema d’apartheid complet.

Si la situació de la immensa majoria de la força de treball estrangera és indigna, l’estat dels drets humans en general és desastrós. La llibertat d’expressió està restringida. La blasfèmia pot dur a set anys de presó. L’adulteri es castiga amb cent fuetades —i amb la pena de mort si es produeix entre una dona musulmana i un home no musulmà—. La pena de mort s’aplica a l’apostasia i a l’homosexualitat.

Imaginem ara que a Sud-àfrica encara hi hagués l’apartheid. Suposem que el Barça dugués a la samarreta el nom d’aquell país (o d’una de les seves empreses més emblemàtiques i connectades amb l’estat). Seria acceptable? No. Per això demano que tots els candidats es comprometin a rescindir el contracte existent amb Qatar i, si no és així, que els socis només votin aquells candidats que s’hagin compromès a fer-ho públicament.