Per determinar l’opinió dels ciutadans sobre el futur de Catalunya amb plenes garanties democràtiques i, per tant, amb plena legitimitat interna i internacional, hi ha dues vies alternatives: la convocatòria d’una consulta popular o la celebració d’eleccions (amb condicions que les facin equivalents a la realització d’un referèndum).
Els avantatges d’una consulta són evidents. La consulta del 9-N respon a l’anhel massiu dels ciutadans de Catalunya -demostrat en enquestes d’opinió i a les manifestacions de les darreres Diades-. És l’eina més eficaç i, per tant, més democràtica (com ens recordava el primer ministre britànic l’endemà del referèndum escocès) perquè la gent pugui expressar la seva voluntat de manera directa i transparent. No està mediatitzada pels estira-i-arronses, servituds i opacitats de la política de partits. Evita tota mena de populisme: fer possible que la gent voti directament impedeix que algú s’aprofiti d’una manera demagògica de les seves aspiracions (que és el que precisament defineix el populisme). I, finalment, produeix un mandat clar (sobretot si la pregunta és binària, cosa que, lamentablement, no tenim a Catalunya) que només cal posar en pràctica mitjançant una negociació més o menys extensa entre les parts interessades (Espanya i Generalitat).
La radicalitat democràtica de la consulta topa, com tots sabem, amb l’oposició de la immensa majoria de les forces polítiques espanyoles. Més concretament, la impugnació (i suspensió cautelar pel TC) de la llei de consultes planteja dos problemes importants. En primer lloc, fa difícil (tot i que no impossible) dur-la a terme amb plenes garanties. Per tirar endavant la consulta del 9-N (no simplement com a demostració de força sinó amb la voluntat de generar una majoria política al voltant d’una decisió inapel·lable), la Generalitat ha de ser capaç d’assolir tres coses: ha de poder desplegar tota l’estructura de la consulta (cens, meses, intervenció electoral, etc.) amb normalitat; ha de poder assegurar una participació àmplia (entesa, aproximadament, com la de tots els que es declaren partidaris de celebrar-la o, almenys, al voltant de la participació usual en referèndums i eleccions a Catalunya), i ha d’aconseguir que observadors i premsa internacional beneeixin la consulta l’endemà de la votació.
En segon lloc, i tenint en compte que fer la consulta (sota una suspensió cautelar) és un acte de sobirania completa, cal preveure que Madrid la pugui fer servir per justificar la intervenció o suspensió de la Generalitat abans del 9-N. Això obriria dos escenaris alternatius: acceptació passiva de polítics i votants (i, com a màxim, transformació de les municipals en un simulacre de referèndum, naturalment sense líders institucionals) o resistència (amb una mobilització ciutadana semblant a la de l’11-S). Aquesta darrera possibilitat no és descartable però exigeix una coordinació política i social (govern de concentració, implicació directa amb les grans organitzacions cíviques del país) que no he vist encara (i que una part del bloc pro consulta rebutja). I té un inconvenient a meditar: la ruptura amb Espanya tindria lloc abans de poder consultar la ciutadania i, per tant, dificultaria la negociació posterior (i inevitable) amb Espanya i Europa.
Si el bloc pro consulta entén que les condicions per guanyar la partida de la consulta no existeixen, hauria de recórrer a unes eleccions. En aquest cas, la suspensió de l’autonomia seria difícil de justificar i practicar abans dels comicis (tot i que no impossible). Ara bé, aquestes eleccions haurien de tenir un caràcter completament extraordinari. El seu únic propòsit consistiria a celebrar-se en substitució d’un referèndum i, per tant, com un referèndum. Girarien al voltant d’una qüestió única. I els partits haurien de passar a ser secundaris i fins i tot invisibles. Els diputats elegits haurien d’actuar com a mers mandataris dels votants -sense cap mena de llibertat de vot més enllà de declarar-se a favor o en contra de la separació-. Aconseguir això dels nostres polítics probablement demanaria la intervenció activa d’organitzacions com l’ANC.
Tot això implicaria, primer, una convocatòria electoral per al 9-N: el compromís polític existent és consultar-nos aquell dia. Segon, exigiria una promesa explícita de cada partit o llista electoral respecte a la independència de Catalunya. Altrament, tornaríem a elegir el tipus de Parlament, parcialment boirós, que tenim ara mateix. Aquesta promesa obligaria el Sr. Duran (i aliats) a marxar d’Unió i crear el seu centre moderat o als crítics d’Unió a marxar i unir-se a CDC (o ERC o una llista unitària). Obligaria les veus crítiques (sembla que aïllades) de CDC a triar entre callar o abandonar el partit. I obligaria Iniciativa a aclarir la seva posició. Tercer, es basaria en la promesa de fer una declaració d’independència si guanyaven les forces del sí. I, quart, es recolzaria en la capacitat mobilitzadora de la societat civil per fer front, amb èxit, a l’amenaça de suspensió des de l’Estat.
