Reflexions postindustrials

“Trenton makes. The world takes ”. O, en una traducció desrimada però semànticament més precisa, “Trenton fa. El món compra”. Aquest és l’eslògan que penja, amb lletres de neó de 2,5 metres d’alçada i una longitud equivalent al Camp Nou, del pont d’acer que creua el riu Delaware, entre la capital de Nova Jersey, Trenton, i l’estat de Pennsilvània.

L’eslògan el va elegir la Cambra de Comerç de Trenton d’entre 1.477 concursants l’any 1910, quan la ciutat vivia el seu moment més gloriós: Roebling hi fabricava els cables d’acer de tots els ponts dels Estats Units, Maddock (el Roca dels Estats Units) monopolitzava els sanitaris de ceràmica i una multiplicitat d’empreses produïen rajoles, ceràmica, derivats del cautxú, components d’automòbil i cigars. El 1929, en un pamflet encarregat per celebrar els 250 anys de la seva fundació, l’autor hi descrivia Trenton com “un dels centres manufacturers més importants de la nació” amb “indústries tan diversificades que la contracció o eliminació d’una o més branques no té cap efecte sobre el conjunt”. Als anys 60 Trenton encara devia ser un rusc industrial: un dels taxistes (ja gran) que m’hi va portar fa poc (per agafar el tren d’Amtrak a Washington) m’explicava, amb enyorança, com de jove podia acomiadar-se de qualsevol empresa, travessar el carrer i, cinc minuts més tard, trobar feina a la fàbrica del competidor.

Trenton és, ara, malgrat l’eslògan del pont, una altra cosa: un paisatge postindustrial. Al centre hi ha els edificis funcionals de l’estat de Nova Jersey, agombolats al voltant de la cúpula daurada, reminiscència del Capitoli federal, del congrés legislatiu de l’estat. Després, sense solució de continuïtat, el gueto negre, l’estació de tren (construïda com un pont sobre les vies), i pàrquings i parcs que han substituït els espais fabrils tirats a terra en els darrers quaranta anys. Una mica més enllà, barris fets de cases de fusta amb tres esglaons, una entrada porxada, i un rerepati amb alguna flor. Sense arribar a ser capses de mistos, les cases són menudes per als estàndards americans. Però, en comparació amb els pisos de qualsevol barri popular català, són grans. L’abundància de sòl fou segurament una de les raons que va impedir la victòria del socialisme als Estats Units: un sou migrat hi compra molt més espai que a la vella Europa.

Dijous vaig baixar a Trenton (a vint minuts de casa, direcció sud-est) amb un industrial català (ell prefereix el terme microindustrial ) que, per raons irrellevants aquí, ha passat el curs acadèmic a Princeton. Vam pelegrinar de fàbrica en fàbrica. Algunes, tot i que poques, encara en marxa (per a satisfacció del meu company de viatge). Altres, reconvertides en hipermercats, museus o habitatges (com la Clay, Henry and Bock and Company Cigar Factory, un casalot blanc d’aires californians, pati central amb font, brancals en espiral a les finestres, propi de les dèries de tot fabricant nou-ric modernista). La majoria, construïdes amb un maó vermell i encantador, amb l’any d’inauguració encastat a la façana, eren tancades.

Entre visita i visita, vam parlar de la indústria -americana i catalana-. I en vaig treure tres lliçons. La primera, sobre continuïtat històrica. La indústria de Trenton la van fer immigrants britànics i alemanys que, fills de famílies d’una llarga tradició artesanal, van conjuminar el seu coneixement pràctic amb la mecanització del segle XIX. Com a Catalunya, on la indústria no va aparèixer del no-res (o del proteccionisme estatal), sinó de capitans d’indústria fills de mestres i oficials, prou espavilats per adaptar les tecnologies del nord d’Europa. Naturalment, per la mateixa regla de tres, si aquest coneixement especialitzat s’estronca en algun moment, recuperar-lo i posar-lo al dia és gairebé impossible.

Segona lliçó. Abans les empreses d’un sector determinat (paper, tèxtil, etc.) cobrien tot el procés de producció i fabricaven tota mena de productes. Avui dia, la globalització i la competició d’economies emergents han trencat aquell model tradicional. Les empreses europees i americanes (almenys les pimes) només sobreviuen si s’especialitzen en un producte molt concret, en un micronínxol productiu. I ho han de fer de la mà dels seus clients, que els indiquen què necessiten en cada moment: per exemple, un tipus de paper absorbent per a un quiròfan d’hospital; un coixinet per a una bicicleta plegable. L’empresa productora pot arribar a assolir una mena de monopoli sobre aquest producte, però els riscos de perdre un client i les dificultats d’expandir el nombre de compradors són evidents.

Tercera lliçó. La feina ha canviat. Abans hi havia molts treballadors, no gaire qualificats, i un estrat de venedors i comercials. Ara, amb més automatització, hi ha menys empleats. I han passat a ser biòlegs, enginyers, informàtics: tots aquells capaços de canalitzar les demandes del client i fer-ho ràpidament a través de la maquinària productiva de la seva empresa. Dels reptes socials que això ens planteja en parlaré un altre dia.