Syriza i la ‘troica’

El futur de Grècia és ara mateix completament incert. En el seu discurs de victòria, el líder de Syriza va anunciar que “la troica ja és història”. Pocs minuts després, sense abandonar un to que els meus amics grecs no han dubtat a titllar de personificació del Papandreu de 1981, va prometre que no hi hauria sortida de l’euro, instant la Unió Europea a negociar un nou acord que beneficiés les dues parts. El problema és que aquestes dues propostes -la fi de l’austeritat i el manteniment de l’euro- són difícilment conciliables. Tsipras n’haurà de triar una. I, per descomptat, fer moltes coses més per reformar Grècia.

La troica (la Comissió Europea, el Banc Central Europeu i l’FMI) va estendre el programa de rescat de Grècia, que expirava al desembre, fins a finals de febrer. Tsipras l’haurà de renegociar immediatament amb la vista posada en un pagament obligatori de 1.500 milions d’euros al març (seguit d’altres a l’estiu) per part de Grècia. Si no paga o si no hi ha un nou acord, la troica haurà de decidir (seguint els termes del programa de rescat existent) si continua finançant Grècia. Si ho fa malgrat l’incompliment grec, trencarà el règim econòmic de la UE actual i, per damunt de tot, vulnerarà la confiança (i el suport polític a l’acord) d’Alemanya, Holanda i tot el nord d’Europa. La probabilitat que Europa accepti el desafiament de Tsipras sembla, per tant, mínima.

Si la troica decidís no transferir els diners previstos, Atenes no podria pagar el deute i, com a resultat, també en compliment dels termes del rescat, la troica hauria de deixar de contribuir a finançar el sistema bancari grec. Per evitar la paralització completa de l’economia grega, el govern de Syriza es veuria obligat a imprimir el seu propi diner, una solució que equivaldria a una sortida de facto de l’euro (probablement amb una primera fase amb dues monedes, euro i dracma, circulant a Grècia).

Els avantatges d’una sortida d’aquesta naturalesa són poc clars. No tant perquè un país no pugui tenir la seva pròpia moneda (Noruega, Dinamarca i Suïssa no hi han renunciat), sinó perquè el moment inicial de creació d’una nova moneda és difícil i perquè la credibilitat del govern grec (de cara a mantenir el valor de la nova dracma) seria baixíssima. Una devaluació unilateral (i no una sortida pactada amb Europa, com la que vaig proposar el juny de 2012 a l’ARA) duria a un període caòtic d’hiperinflació, que destruiria els estalvis de les rendes mitges i baixes, sense millorar gaire la competitivitat de l’economia grega. Això explicaria per què el 74% dels grecs estan en contra d’abandonar l’euro i per què Tsipras també s’hi oposa. Cal recordar, però, que Syriza és una coalició d’una dotzena de grups i que alguns d’ells, com el que porta el nom de Rosa Luxemburg, aposten directament per sortir de l’euro.

Si els efectes per a Grècia d’abandonar l’euro poden ser dramàtics, les conseqüències d’una sortida grega per a la resta d’Europa no són tan negatives. Ho eren al començament de la crisi, i per això Alemanya i la UE van decidir no expulsar Grècia de l’eurozona. Ara, però, els bancs europeus (els grans guanyadors de la solució de 2010-12) estan estabilitzats i el BCE ha demostrat ser capaç de fer de dic de contenció amb èxit. En una paraula, només França (més exactament, Le Pen), i no Grècia, és capaç d’ensorrar el règim monetari europeu.

Sense capacitat real d’amenaça, Tsipras només pot aspirar a renegociar el paquet d’austeritat fiscal existent en els termes que imposi Europa. Actualment, el pacte entre la troica i Grècia exigeix un superàvit fiscal del 4% del PIB abans de pagar els interessos del deute, que l’any 2013 van ser del 4% del PIB (contra un 5% per a Portugal i un 4,8% per a Itàlia) i que la previsió per al 2015 ha reduït al 3%. Aquesta renegociació segurament consistiria en el fet que Europa tolerés un cert dèficit públic després que el país hel·lè pagui els interessos, la qual cosa implicaria un augment de transferències a Grècia. Ara bé, el marge de maniobra dels polítics al nord d’Europa sembla molt limitat tant per raons electorals com per les restriccions que la Constitució alemanya imposa a crear una unió fiscal. Les concessions europees, si es produeixen (fet dubtós, vistes les declaracions de Merkel i l’ambient que es respira al ministeri d’Economia alemany), seran menors.

En tot cas, una política fiscal lleugerament més expansiva pot comprar temps polític però no traurà Grècia d’una crisi que va molt més enllà del dèficit públic. Aquell país necessita reformes molt més profundes: reducció del frau fiscal, transparència, destrucció d’interessos corporatius, més competència als seus mercats interns. Tot això, que equival a la construcció d’un estat de dret de debò, sí que seria autènticament revolucionari. Ara bé, no sé si Tsipras i el seu partit-coalició ho volen i si serien capaços de dur-ho a terme. I, en aquest cas, la sortida de l’eurozona acabaria fent-se inevitable.