En una creu d'euros
La crisi econòmica ha reduït la política grega a una batalla brutal entre dos estats anímics químicament purs: la por i la ira. Diumenge va guanyar la primera de la mà de Nova Democràcia. Aquesta victòria per mínims dóna un respir temporal a la Unió Europea i ens ha salvat a tots de ser xuclats per un remolí econòmic sense fons. Dubto moltíssim, però, que faci res per guarir les ferides profundes que tenallen Grècia i bona part de la perifèria europea i que pugui evitar el triomf del partit de la ira en un futur no gaire llunyà.
Si Syriza hagués vençut abans-d'ahir, els danys haurien estat extraordinaris. Grècia hauria patit una retirada massiva de dipòsits bancaris i Europa hauria hagut d'imposar controls de capitals, una mesura contrària al concepte de mercat únic que ha estat la base del projecte europeu. Considerant la promesa de Syriza de denunciar el pla d'ajust econòmic pactat entre Atenes i Brussel·les, la Unió, amb Alemanya al capdavant, s'hauria vist abocada, a més a més, a triar entre dues opcions igualment intolerables. La primera hauria consistit a complir l'amenaça de Merkel de retirar els fons de rescat europeus, començant pel pagament de 25.000 milions d'euros previst al setembre. Sense aquests diners, l'estat grec hauria hagut d'emetre pagarés o alguna altra mena de moneda per pagar funcionaris i proveïdors. Aquests pagarés, d'un valor probablement ínfim, haurien suposat la mort de l'euro a Grècia i generat el caos monetari més absolut. Va ser Eugeni Xammar qui va descriure la hiperinflació dels primers anys del període d'entreguerres a Alemanya com la situació més immoral en què pot caure una societat moderna, en què tothom queda subjecte a la llei del més fort, i com l'autèntic moment en què es va covar l'ou de la serp nazi, que hi aparegué deu anys després.
Davant d'un hipotètic triomf de l'esquerra radical grega, la segona opció d'Europa hauria estat la de cedir i renegociar les condicions pactades amb Grècia i la de condonar el comportament fiscalment irresponsable d'Atenes que ha contribuït tant a agreujar la crisi europea. Perquè és un fet del qual ningú vol parlar gaire. Syriza s'ha presentat (o ha estat presentada en molts mitjans) com la veu d'una esquerra raonable que vol impulsar un programa keynesià i antiausteritat que faci sortir l'Europa perifèrica de la crisi en què es troba. En realitat, el que Syriza vol és mantenir-se dins de l'euro sense haver de pagar cap dels deutes de l'estat grec i sense acceptar cap de les condicions que puguin fer tant l'estat grec com la unió monetària mínimament viables. Acceptar el seu joc i fer una Europa més grega seria, però, caure en un error catastròfic.
Per la seva banda, la victòria de la por i de Nova Democràcia (que haurà d'acabar governant en coalició amb els socialistes del Pasok) també deixa Grècia en una situació insostenible. Les forces pro europeistes, si és que aquest concepte vol dir alguna cosa, no han aconseguit una majoria de l'electorat i, per tant, la legitimitat necessària per executar el programa d'ajust firmat amb Europa. El mateix Samaràs, el líder de Nova Democràcia, s'ha compromès a renegociar aquell programa (curiosament posant com a exemple el govern de Rajoy). És cert que la victòria d'Hollande, tant a les presidencials com a les legislatives franceses, podria obrir un cert espai perquè Berlín i París alleugerissin el jou que han imposat sobre Grècia. Fer servir una certa magnanimitat per part de la UE en la victòria -perquè les eleccions gregues han estat, sobretot, una victòria d'Europa i de la seva estratègia d'agitar l'espantall d'una sortida caòtica de l'euro-, ajudaria Europa a guanyar temps en aquesta crisi. Ara bé, fins i tot si Europa acceptés relaxar els termes de l'ajust, l'horitzó econòmic i polític grec convida al pessimisme més absolut. Com que la taxa de creixement econòmic grec no cobreix el tipus d'interès que Atenes ha de pagar sobre el deute -una situació idèntica a l'espanyola-, les obligacions financeres gregues continuaran creixent imparables. I, per damunt de tot, els polítics grecs han estat incapaços de crear les infrastructures públiques mínimes -és a dir, una agència tributària capaç d'acabar amb el frau fiscal-, indispensables per generar la confiança institucional i social que permet tenir creixement a llarg termini.
En definitiva, l'escenari que es planteja ara mateix és la continuació d'un ajustament dolorós i inútil, equivalent a tenir el poble grec clavat, com un Crist de nou crucificat, en una creu feta d'euros. Fer que en baixin per si sols és, com ja he dit, convidar al caos més absolut. Per això, l'única solució és que la UE mateixa, amb l'ajuda de l'FMI i dels Estats Units, planifiqui i gestioni la sortida ordenada de Grècia de l'euro, una devaluació competitiva i l'establiment d'una nova dracma estable.
