Les eleccions de la teva vida (1)

Després d’una campanya llarga com un calvari, finalment havia arribat el 27-S. La Carme G. va matinar, va endiumenjar-se i va sortir, després de prendre’s el cafè amb llet habitual, a votar. La idea era tenir tot el dia per anar a missa, voltar, fer el dinar en família i, ja cap al tard, reunir-se amb la gent del partit per compartir (i, amb sort, celebrar) el recompte de vots: la Carme era membre d’Unió de tota la vida, regidora i membre del Consell Comarcal. Quan es va produir l’escissió, al juny, va optar, això sí, amb un ai al cor, per seguir en Duran. A la Carme, potser per aquella combinació de ser catòlica i catalana, el conflicte no li havia agradat mai.

Com que, per alguna raó incomprensible, a casa no havia trobat el sobre per ficar la papereta d’Unió, en va agafar un quan va arribar al col·legi electoral i, després de fer una cua més aviat llarga, va tancar-se a la cabina electoral per posar-hi el seu vot. Al barri tothom sabia que era d’Unió, però ella, per respecte a la democràcia i a la idea del vot secret, preferia ficar la papereta d’una manera discreta, sense testimonis.

Un cop a la cabina, quan va obrir el bolso, hi va trobar, inesperadament, dues paperetes: la d’Unió, que havia portat des de casa, i la de Junts pel Sí. El Pere, el seu marit, o potser la Roser, la seva filla, l’hi havien posat. En tot cas, era curiós, perquè els havia deixat dormint a tots dos, i el seu bolso mai no el perdia de vista.

“En el secret de la cabina electoral Déu et veu i en Duran i Lleida no”. La frase, una mena de vent interior que no venia d’enlloc, la va inquietar. Intuïtivament es va girar sobre ella mateixa per comprovar si hi havia algú darrere seu.

Aleshores va sentir la veu tronant d’en Duran en un míting: “Anem cap al precipici. ¿Ja no ens recordem del 36?” Efectivament, el tripartit havia estat una olla de cols. I la memòria del desastre de la guerra —de la revolució i de la Rabassada— encara pesava a casa com una llosa infame. Va abaixar el cap i, en fer-ho, es va trobar amb la papereta de Junts pel Sí. En Mas, el terror de l’esquerra espanyola, li semblava un senyor d’una prudència exquisida. En Raül Romeva era nét d’un cosí d’en Pau Romeva, un dels fundadors emblemàtics d’Unió. I d’en Junqueras havia llegit una entrevista on es declarava catòlic confés, tot i que poc missaire. Francament, s’assemblaven més a una coalició de creients postconciliars que no pas de milicians de la FAI. La Carme va veure com les puntes dels dits acaronaven la papereta de JxSí.

El record del lema de campanya d’Unió la va aturar en sec: “La força del seny”. Amb un boicot comercial des d’Espanya, un mercat important per a Catalunya, alguns deien que l’economia catalana cauria un 20%. Un desastre. El vent interior, però, va tornar a bufar: “Absurd —li deia—, com a molt l’economia catalana podria caure un 2%. Només de manera transitòria i només si Espanya estigués disposada a fer-se un tret al peu. I els guanys en impostos compensarien aquesta caiguda amb escreix”. La seva filla, la Roser, li havia resumit diversos informes d’economistes catalans, entre els quals n’hi havia un del Col·lectiu Wilson, fet per dos dels experts mundials en comerç, que desemmascaraven les amenaces espanyoles.

Va fer un moviment de resistència: “Pesats. I l’euro?” Va sentir la veu de la Roser ben forta: “Mare, no cal ser a la Unió per tenir l’euro. A Andorra el fan servir sense cap problema”. Sí. Però, i la Unió Europea? Ara va ser el Pere qui li va xiuxiuejar a l’orella: “Dona, és veritat que Espanya pot vetar l’entrada a la Unió. Però també ho és que, per fer fora un país de la UE, cal que aquest país ho negociï amb la UE. I, fins i tot, si no es posen d’acord, aquell país ha d’esperar dos anys a sortir-ne. Ho diu l’article 50 dels Tractats”. I va afegir: “¿Expulsaran una àrea amb centenars de multinacionals europees de primer nivell? ¿Faran fora una gent que vota democràticament?”

Aleshores va recordar el programa d’Unió: “Consulta pactada. Disposició addicional a la Constitució”. Semblava radical i alhora prudent, però a la Carme li va agafar un gran cansament: feia deu, trenta, cent anys que demanàvem el mateix. I el resultat sempre era el mateix: “Vuelva usted mañana”. En Duran, tossut, se li va aparèixer enfadat: “I la disciplina de partit, què, eh? Oblida’t de ser regidora!”. Però feia tard perquè la Carme ara només veia les cues emocionades del 9-N (hi va votar sí-sí), la possibilitat de trencar el cercle de la por i sortir de la gàbia de sempre. Marejada, es va afanyar a tancar el sobre i votar.

A fora, va agafar el mòbil ben fort, com si hagués de volar, i va prémer l’1: “Pere, has guanyat tu. He votat Junts pel Sí. Però, què diré al partit?”. “Res, dona, res, que el seny de debò ha vençut el «seni catalán» de sempre”.

[El segon article d’aquesta sèrie es publicarà demà]