L’estiu de 1989, pocs mesos abans de la caiguda del Mur de Berlín, el pensador nord-americà Francis Fukuyama proclamava, en el seu cèlebre article La fi de la història i el darrer home, el triomf d’Occident, “de la idea occidental”, “l’esgotament d’alternatives viables al liberalisme occidental” i, en definitiva, “la universalització de la democràcia liberal com a forma final de govern humà”. Vint-i-cinc anys després sembla un bon moment per reexaminar la validesa d’aquella tesi.
El nucli central de la posició de Fukuyama continua vigent. El liberalisme, entès en un sentit ampli, és a dir, com a combinació del mercat en l’àmbit econòmic i de la democràcia en l’àmbit polític, no té cap adversari de pes. El segle XX va ser un segle d’experimentació, un gran laboratori d’idees, des del capitalisme il·liberal del feixisme fins a l’economia planificada estalinista i la revolució cultural permanent de l’últim Mao. Però tots aquells assaigs, totes aquelles utopies, van caure una per una fins a deixar-nos un sol sistema capaç d’organitzar-nos amb una certa possibilitat d’èxit: la del capitalisme democràtic. Qui ara prediqui que hi ha una altra forma d’ordenar economia i política (una forma, ens diuen, encara per descobrir) s’enganya a si mateix i viu encara, per fer servir els termes de François Furet, en el passat d’una il·lusió.
El triomf final de mercat i democràcia no va ser fruit d’un atzar, d’una coincidència astral o fins i tot d’una victòria militar. En bona part va ser el resultat de la seva capacitat de satisfer alhora dues aspiracions humanes bàsiques: menjar i pensar, créixer i ser lliure. I, en part, també va derivar d’un fet molt senzill i que ara tendeix a passar desapercebut. Tant l’economia de mercat com la democràcia parteixen de reconèixer que hi ha un punt de partida inalterable en tota societat: l’egoisme innat de l’individu; en paraules d’Isaiah Berlin, la “fusta torta de la humanitat”. Davant d’una psicologia “imperfecta” (caracteritzada per la passió de guanyar i acumular i de governar i controlar els altres), l’única solució és crear una arquitectura externa (mercats competitius i eleccions lliures) que la contingui i la canalitzi amb resultats positius per al màxim nombre de persones. Per contra, tots els enemics del capitalisme democràtic partien d’imaginar que la imperfecció humana venia de fora, que l’home havia estat corromput per un sistema injust i que, per tant, la destrucció d’aquest sistema (l’absolutisme primer, el liberalisme més endavant) redimiria l’home antic de totes les seves mancances. La conseqüència d’aquesta diagnosi equivocada va ser el gulag.
Tot i que va mesurar bé la força del liberalisme, a Fukuyama li va mancar ser conscient de la tensió constant entre els dos components (mercat i democràcia) que constitueixen el capitalisme democràtic. Mercat i democràcia funcionen d’acord amb dues lògiques diferents. La democràcia, precisament perquè opera sota el principi d’una persona, un vot, tendeix a la igualtat de resultats. El mercat tendeix sovint (tot i que no sempre) a l’acumulació de recursos en una part de la societat i a la diferència. El problema és conjuminar aquestes dues forces.
Fer-ho va ser fàcil a Europa i als Estats Units durant la postguerra. El ràpid creixement d’aquells anys i el caràcter complementari de treball i capital van permetre combinar capitalisme i redistribució i van permetre consolidar un estat de benestar que, en la major part dels casos, reforçava l’eficiència de l’economia de mercat. Des de fa tres o quatre dècades, però, hi ha hagut un canvi de tendència en el sistema productiu. La competència de les economies emergents i, sobretot, la progressiva automatització de moltes tasques han destruït una part del teixit industrial, han erosionat els salaris dels estrats menys formats de la població i, en canvi, han augmentat els ingressos dels sectors més alts. És aquest increment de la desigualtat el que hi ha al darrere d’una insatisfacció creixent amb l’economia i de l’expansió electoral del populisme de dretes i esquerres en bona part d’Europa.
El gran repte dels anys vinents és com reconciliar aquests dos mecanismes (mercat i democràcia) bàsics per ser alhora lliures i pròspers. Sobreregular i estatalitzar l’economia (aquesta gran temptació dels països llatins) esquerdaria les bases (el principi de competència) que fan el capitalisme dinàmic. Cal continuar apostant per tenir una economia oberta, acompanyada, com a mínim, de tres intervencions. Primer, augmentar la inversió en educació. Segon, fer transparent l’administració pública i desmantellar els quasimonopolis i les xarxes clientelars que dominen estat i grans empreses. Finalment, reforçar la imposició sobre les rendes més riques (l’u per cent de la població): tot i que és cert que els ingressos de futbolistes, artistes i grans empresaris són absolutament legítims (es deriven de serveis que nosaltres contractem lliurement), em temo que l’existència de diferències econòmiques excessives acaba traduint-se en diferències en nivells de poder i accés al poder també excessives.
