Ara és l'hora de les polítiques d'ocupació

És la destrucció del teixit empresarial el que ha provocat l'atur massiu que estem patint, i no estrictament la regulació laboral del mercat de treball. I són l'absència de finançament d'autònoms, microempreses i pimes, la falta de demanda interna de la nostra economia i l'asfixia premeditada de les finances públiques de Catalunya el que ens impedeix iniciar el camí d'una recuperació vigorosa i sostinguda.

Però tampoc podem jeure i esperar, ja que, com deia el clàssic, a llarg termini tots serem morts.

Calia una reforma laboral? Sí; els problemes del mercat de treball fa temps que estaven prou identificats. De fet, totes les reformes aprovades des del 1994, amb governs socialistes i populars, i en algunes ocasions amb el suport sindical, posaven l'accent en la idea de la flexibilitat laboral per millorar la posició competitiva de les empreses. Es considerava que el vigent sistema de relacions laborals feia més fàcil a les empreses acomiadar que no pas ajustar salaris i reorganitzar la feina quan el cicle econòmic anava a la baixa, que els costos de l'acomiadament dels treballadors indefinits eren massa elevats, que per a determinats col·lectius calia reduir els costos de la Seguretat Social per facilitar-ne la contractació, que una negociació col·lectiva més dinàmica i propera a la realitat de les empreses facilitaria l'adaptació a les canviants condicions dels mercats, i que existia un abús en la utilització de la contractació temporal que perjudicava treballadors i empresaris. Les reformes s'han mogut en aquesta direcció. Amb més o menys encert, però certament insuficients. La reforma aprovada el 2012 aprofundeix en aquests plantejaments. Amb més contundència, certament. I, amb tota la controvèrsia i les crítiques que es vulguin, val la pena recordar que l'última reforma manté dues idees essencials del model social europeu: que l'acord entre empresaris i treballadors és fonamental per al bon funcionament de qualsevol empresa, i que les decisions empresarials que afecten els drets dels treballadors estan sotmeses a la tutela judicial efectiva.

Les reformes laborals per elles mateixes mai han creat ocupació. I tampoc ho ha fet la reforma aprovada el 2012. Però el govern espanyol no s'allunya de la veritat quan afirma, en l'informe presentat fa uns dies al Congrés, que el conjunt de mesures aprovades fa un any han donat a les empreses mesures alternatives a l'acomiadament quan tenen problemes. Suspensions temporals de contracte, reduccions de jornada, modificacions de les condicions de treball i inaplicació temporal de les condicions del conveni col·lectiu han estat útils per evitar la destrucció de teixit empresarial i de llocs de treball. En el cas de les mesures de caràcter col·lectiu, en més d'un 80% han estat acordades amb els representants dels treballadors.

Però si des dels anys 90 s'ha posat l'accent en les reformes laborals, les polítiques d'ocupació han estat des de fa massa temps la gran ventafocs. Quan parlem de polítiques d'ocupació ens estem referint a tots aquells instruments orientats a millorar i facilitar les possibilitats dels treballadors i aturats de trobar una nova feina: la formació permanent al llarg de la vida, el reciclatge professional, l'orientació laboral, el funcionament entre la demanda i l'oferta de feina mitjançant els serveis d'intermediació, la inserció laboral de les persones amb més dificultats de col·locació... Uns instruments fonamentals en els mercats de treball dels països més avançats de la resta d'Europa i que permeten que la flexibilitat que les empreses han guanyat en el funcionament de les institucions laborals clàssiques es vegi compensada per una forta inversió en les qualificacions dels treballadors i en un sòlid i eficaç acompanyament per als que perden la feina. La idea central d'aquest plantejament, nascut a Dinamarca a mitjans dels anys 90, és posar l'accent no en la protecció del lloc de treball concret del treballador, sinó en les capacitats del treballador de tornar a trobar feina en el supòsit que la perdés.

Espanya ha invertit poc, en termes comparats, en els programes de les polítiques d'ocupació i ha tingut uns serveis públics mal dotats i amb un mal plantejament de la col·laboració amb el sector privat. A més, el disseny d'aquests programes a la pràctica estava centralitzat -malgrat els traspassos dels anys 90 a les comunitats autònomes- i molts eren obsolets: més pensats per donar resposta a la crisi dels 80 que no pas a l'escenari de la gran recessió iniciada l'any 2007. D'altra banda, i de manera escandalosa, el govern de l'Estat els anys 2012 i 2013 ha reduït de manera substancial els recursos d'aquestes polítiques. En el cas de la Generalitat, la reducció ha estat del 57% dels recursos que l'Estat transfereix via conferència sectorial durant els dos últims exercicis.

Però quan l'atur de llarga durada és tan rellevant i quan els dèficits de formació de bona part de tants aturats són tan importants, la transcendència de les polítiques d'ocupació guanya una rellevància extrema. No es tracta d'entretenir els aturats mentre esperem la recuperació, sinó de preparar els treballadors per a les necessitats d'una economia que voldrem més vibrant i dinàmica per als pròxims anys.

Si el nostre principal problema econòmic i social és l'atur, ja toca que sigui l'hora de les polítiques d'ocupació.