Ai, alguns purismes
L’ANY 1991 uns periodistes vam muntar, de forma altruista, el Diari de la Pau. Va durar les setmanes que va durar la Guerra del Golf, moment en què la gran premsa silenciava moltes crítiques. Vam aconseguir que Vázquez Montalbán hi escrivís, que el dissenyador olímpic Trias ens fes el logo... En l’acte de presentació -en plena bogeria de llançar un mitjà en paper en una setmana, no dormir a les nits i córrer riscos avançant pagaments- un home es va aixecar indignat i ens va dir que com que el paper no era reciclat no el pensava comprar. Amb el que ens havia costat trobar una rotativa que ens fes confiança en dos dies.
Em va quedar clavada l’anècdota com a exemple del risc dels purismes i de com ens paralitzen. El risc d’anar cedint porta a rendicions precipitades, i és bo buscar la màxima coherència, però cal treballar en el món dels possibles.
Sovint els més crítics són els més propers a nosaltres. I a vegades els més cruels i injustos. Acaba sent contraproduent perquè provoca fatiga, allunya, desgasta energies. Fins i tot he vist competir de forma agra entitats socials que es dediquen al mateix per matisos en el mètode. O enveges exagerades entre associacions de malalts i altres lluites perquè es parla més d’una que de l’altra. O se li busquen treus peus al gat a La Marató de TV3 per un patrocinador o per si el tema és l’adequat.
El dilema és rellevant ara que tenim tan clar que hem de fer grans canvis. Cal intel·ligència i generositat per identificar amb qui pots fer el camí i mantenir una col·laboració. Entre la fidelitat incondicional als teus, que és perillosa, i la sospita i rivalitat permanent, que porta al desastre, hi ha d’haver un equilibri i sentit comú que combini la crítica i autoexigència imprescindibles amb la flexibilitat oportuna i necessària per avançar.
