POTSER EXAGEREM quan diem que el món ens mira. Però és cert que comencen a estar intrigats per saber què passa a Catalunya. Potser exagerem quan pensem que el món ens ajudarà. Però és evident que en algun moment podria intervenir. I tot el que depengui de nosaltres s'ha de fer amb una obsessió per l'excel·lència. No s'hi val a menystenir el govern espanyol (que de moment encadena errors però té la maquinària imparable de l'estat a favor) i encara menys a caure en l'autocomplaença que el que es fa des d'aquí sempre és millor. El drama de la crítica sistemàtica, exagerada i barroera de certs mitjans i certs poders és donar-la per garantida i inevitable, relaxar-nos i abaixar el llistó d'autoexigència. N'és un bon exemple la carta del president Mas, a la qual dedicàvem ahir portada i editorial, celebrant els moviments diplomàtics. Avui la sotmetem a examen, amb alguna mala nota. No té lògica que s'enviés en anglès a Merkel o Hollande, i s'entén ben poc des d'un país amb alta sensibilitat lingüística, on ens emocionem si Bruce Springsteen ens diu "bona nit". A més, l'anglès no és de la millor qualitat, i la carta no està personalitzada. Segurament té a veure amb certa pressa o improvisació, i n'hi haurà d'haver, però en la batalla de la imatge internacional qualsevol detall pot ser important. Potser algú pensarà que no podem ser tan llepafils o autocrítics, que pitjor Rajoy, que no parla ni anglès. Aquest és l'altre error, propi de l'alumne que treu un 6 i als pares els parla dels que han suspès. Davant de reptes difícils, el que depengui de nosaltres ha d'aspirar a l'excel·lent. Ens hem d'exigir concentració, preguntar-nos cada dia què podem fer millor. Només quan ho hem fet així ens ha anat bé.