Heu de llegir Espinàs a l'imprescindible Una vida articulada , que té un títol brillantíssim i precís, exacte, però jo l'hauria titulat Això no és un llibre d'articles . Ho sembla, per l'origen en el material publicat durant trenta-sis anys a l' Avui i El Periódico , però la tria i fragmentació el converteix en molt més: una antologia de saviesa, una classe magistral d'ironia, un exemple d'austeritat vital i un exercici permanent de provocació no buscada (o sigui, intel·ligent). L'escriptor admet tenir "una addicció escandalosa" a fer l'article, que es correspon amb la que genera quan t'hi enganxes. El recull és un màster de com trobar la distància exacta entre tu i el món que el converteix en el Messi dels que omplim espais a la premsa, per dos motius. U, perquè ja ha batut tots els rècords i no hi haurà manera d'atrapar-lo (i això tranquil·litza). I dos, perquè fa que sembli tan fàcil com ho dissecciona tot que et sents molt petit quan ho intentes sense èxit (i això intranquil·litza). En un dels textos Espinàs denuncia que acusem l'atzar quan ens van malament les coses i no li agraïm el que ens va bé, perquè ens falta humilitat i creiem que ens ho mereixem. "Ens guanya la vanitat de creure que som causa, quan en realitat som conseqüència; resultat d'un encadenament de circumstàncies que es produeixen més enllà de la nostra capacitat de previsió". És el peu de foto perfecte per al pòster central d'avui. Els 108 passatgers que sobreviuen a l'aterratge que trenca l'avió pel mig són uns privilegiats: ells sí que han entès què és tenir sort.