Que fa vint-i-cinc anys fos necessari crear l'associació Amics de la Gent Gran vol dir que la nostra societat no n'és especialment amiga, té mala memòria amb els avis. S'allarga l'esperança de vida i s'escurça el temps que les famílies poden o volen dedicar als vells. Que aquesta nit es faci al Liceu una gala per cridar "No esteu sols!" vol dir que n'hi ha molts que se'n senten, de sols. Al nostre país hi ha 150.000 persones grans que pateixen una solitud que no han triat. No és un problema que es faci visible, perquè és dolorosament silenciós, íntim, no fa soroll, tot queda entre quatre parets i al cap i al cor dels que en són víctimes. És l'absència de suport afectiu de persones que tenen l'enorme sort de viure cada cop més anys i la gran desgràcia que ningú no els fa companyia. El nostre és un país acostumat a les suplències, on sorgeixen iniciatives i apareixen voluntaris per suplir les mancances del sistema amb l'empenta individual. A la gala d'aquesta nit la gent gran i els seus amics tenen molt a celebrar: el quart de segle de vida de l'entitat, la Creu de Sant Jordi rebuda recentment i el suport desinteressat que reben de Buenafuente, Om, El Tricicle, Gerard Quintana, Peret, Lídia Pujol i altres artistes que hi intervindran. Però sobretot celebren, alhora que reivindiquen, l'obligació social de ser agraïts i generosos amb persones que tenen pocs recursos econòmics, problemes de salut, dependències físiques o emocionals i la sensació terrible que s'han convertit en una nosa. Toca aplaudir la feinada enorme i vital, també silenciosa, de formigueta, dels voluntaris que els fan acompanyament setmanal, els donen conversa, es tornen més savis després d'escoltar-los, fan la societat una mica més justa i ens donen una lliçó de convivència.