ADONAR-NOS COM SOM i com canviem, acceptar-nos o lluitar per millorar, assumir ritmes diferents. Tot forma part d'un mateix aprenentatge. Fa poc vaig admetre públicament, de forma improvisada, que cada cop gaudia més dels preliminars, i de seguida la broma es va convertir en sexual, perquè la paraula hi porta. Ja em sembla bé, perquè en el fons el sexe és on hi ha més preliminars, sobretot si per això entenem parlar-ne i deixar anar la imaginació. Però de debò que em referia a aspectes menys íntims i més socials, una festa de Cap d'Any, un aniversari, un viatget. Durant anys he venerat la improvisació, em costava connectar amb els que et parlaven durant mesos del que farien aquell estiu. Associava intensitat a qualitat, i gairebé fugia dels ambients que dedicaven setmanes a anar escafant l'ambient per un fet puntual. Ara a vegades sóc jo qui fomenta aquestes prèvies. Dedueixo que té a veure amb l'edat, i espero que també amb l'experiència. Abans temia que planificar amb temps posava massa pressió a aquella celebració. Que era més pràctic viure-ho, i avall. Però potser és el contrari. Com que una nit va com va, depèn de com et trobes, com et troben, fets atzarosos, encerts i errors, viure només l'instant impedeix tenir control. En canvi imaginar, crear expectatives, escalfar l'ambient, és un procés més ric i segur. Si quan arriba la data allò és un èxit, fantàstic. I si acaba sent més avorrit de com t'ho imaginaves, almenys ningú no et traurà les hores de plaer preliminar en què tot era possible.
