L'EMOTIVITAT EXTREMA es va apoderant del dia a dia. Creix la intensitat, les paraules queden escrites, ni que sigui en missatges o posts , i el culte a la falsa sinceritat, que és dir el primer que et passa pel cap, continua en creixement. Hi ha un model de reacció que seria: 1. Algú et fa saber la més profunda decepció per alguna cosa que has dit o fet. 2. Et recorda que fins que sabia això t'admirava. 3. L'hi aclareixes. 4. Et demana perdó i es reconcilia. 5. Estàs satisfet d'haver salvat aquella relació, i preocupat que hagi anat pels pèls. Agafant una mica més de distància, la seqüència delata fets inquietants, que detallo seguint la numeració d'abans. 1. Confirma que tenim la pell fina, una capacitat alta de decebre'ns a partir de fets puntuals. 2. Demostra que les fidelitats són febles, perquè si existia admiració un sol fet puntual no la pot fer perdre de cop. 3. És una prova que vivim al límit i ho posem en risc tot de manera permanent. 4. Confirma la poca importància del fet que havia provocat la crisi, si es pot aclarir amb una simple explicació. 5. Evidencia la importància que donem a les opinions dels altres. Amb tot això, més que discutir com hem deixat que s'instal·lés l'emotivitat extrema al nostre dia a dia, el que intento deixar escrit és que estar-hi tan abocats ens debilita i posa en joc la nostra coherència. L'excés d'angoixa pel que diran i per anar aclarint què fas i per què, a part de fer perdre temps, obliga a anar fent girs tàctics amb els quals ens sembla que millorem quan en realitat perdem substància i horitzó.