AHIR VAIG DONAR sang. N'estic molt satisfet, però no ho dic per presumir-ne sinó per renyar-me: feia massa temps que no ho feia. Quan tens salut i la teva sang és útil i el procés no et porta molèsties donar-la és un deure absolut. Ho vaig aprendre fa trenta anys, en fer-ne divuit. Per al meu pare, donant habitual, la meva majoria d'edat no volia dir només que ja em podia treure el carnet, volia dir sobretot que ja podia donar sang, i m'hi va acompanyar per assegurar-se'n. Quan acaben d'extreure-te'n, mentre vetllen perquè t'aixequis a poc a poc, procuren emportar-se la bossa discretament, que hi ha gent molt aprensiva. Ahir vaig demanar que me l'ensenyessin: veure aquell mig litre, si no et mareja, et dóna una enorme energia. T'has tret un pes de sobre, literalment. Penses: que fàcil, que útil, et sents millor. És un acte de fe en la societat i en el sistema i en les cadenes de favors, si tu en dónes, no te'n faltarà. El circuit és imparable. Entenc molt bé els donants gairebé militants que en donen disciplinadament quatre cops a l'any, d'aquí que ahir després de la satisfacció em vinguessin els retrets cap a mi mateix per no formar part del club. Se'ls ha d'agrair perquè salven vides, s'ha d'agrair molt més als que no ho tenen fàcil, perquè hi ha gent que ho passa malament però entén que una mala estona compensa si fas un regal tan vital a qui ho necessita. Puc imaginar com els bull la sang de satisfacció perquè és un dels obsequis més íntims, que surt de dins, és el més proper que tens al cor i servirà a altres cors. Diuen els metges que l'endemà ja tornes a tenir tota la teva sang, i tres mesos després ja pots tornar a donar-ne. I l'autotransfusió que et fas immediatament és la d'orgull pel deure complert.