COM A PERIODISTA, i com a ciutadà, m’apassiona el debat ètico-periodístic sobre la foto del nen mort. El que passa és que no és la foto del nen mort. És la foto de l’Ailan Kurdi, de 3 anys, que va morir juntament amb el seu germà Galip, de 5 anys, i la seva mare, Rehan, de 35 anys. El pare, Abdul·lah, és viu, si se’n pot dir vida de despertar-te mig ofegat i saber que la Rehan, el Galip i l’Ailan han mort ofegats. En aquest viatge dramàtic de l’Ailan hi van perdre la vida, a més d’ell i el seu germà, quatre nens més, d’entre 9 mesos i 11 anys d’edat. L’Abdul·lah, la Rehan, el Galip i l’Ailan havien sol·licitat asil al Canadà. Desesperats, van fugir en una barca cap a Europa.

Sí, m’apassiona saber si la foto ajuda o no a difondre el drama, si era bo posar-la a portada o no, si ho faríem amb un nen català, etc. Però em fa ràbia quan substituïm un debat per l’altre, quan parlem de com tractar les fotos i no de com evitar més morts. Quan ja parlem tant de la foto del nen mort que ens oblidem de l’Ailan Kurdi, del seu pare Abdul·lah, de la seva mare Rehan, del seu germà Galip. No siguem frívols de pensar que el tema és només estètic, que ho és, perquè és un tema ètic. La foto segur que ens escandalitza, però cal saber quanta estona. Segur que ens mobilitza el cor, però cal saber si ens farà prendre mesures.

La primera mesura és posar-los nom, sempre. I pensar-los com a persones. Són fotos que guanyaran premis o feriran sensibilitats o totes dues coses, però són persones. Eren persones. Exactament iguals que tu i que jo. Amb exactament el mateix dret a viure que tu i que jo. És tan greu la mort de l’Ailan, ara famós, com la del seu germà Galip. Com ho serà la nostra.