ARA TARRAGONA
Misc 21/05/2015

Tarragona, la ciutat on tot fa baixada

P de port i pedres, T de terrasses i turisme, U d’universitat

i
Carles Capdevila
8 min
tarragona social

TarragonaRadiografia social de Tarragona (pdf)

Per als de la meva generació, sents Tarragona i el teu cap canta “murallas ” (Oriol Grau) o “m’esborrona” (Lluís Gavaldà). Quedo amb el líder d’Els Pets, em cita en una terrassa, i em diu: “Tarragona és terrassera, les terrasses són una religió. Aquí podem fer el vermut tot l’any a l’aire lliure els diumenges. A vegades estem emprenyats, volem fer coses, però surts al carrer, fa sol, i fas el vermut i et calmes. A Finlàndia s’han d’espavilar més i fer invents, aquí la qualitat de vida és tan alta que t’agandules”. També hi és la Sílvia Ferreres, activista cultural, que els que me l’han recomanada em diuen que es mereixeria una geganta amb el seu nom per la feina que ha fet defensant i recuperant la cultura popular. “Som molt xerraires, aquí”, m’aclareix. “El tarragoní és paparra, ningú no et diu hola i adéu, per fer cent metres trigues tota la tarda”, afegeix en Gavaldà.

He arribat a aquesta primera terrasseta del dia acompanyat de l’altre guia tarragoní que he triat, Jordi Gil, presentador de l’ Info K al canal Super3. Hem vingut junts de Barcelona, m’ha fet entrar per la Via Augusta, com els romans. M’ha ensenyat la platja de l’Arrabassada, a la meva esquerra, la zona dels Músics, a la dreta, zona residencial de nivell on tots els carrers tenen nom musical. I m’ha aclarit que a Tarragona, quan dius Part Alta, no estàs parlant de la zona rica, sinó literalment de la part de dalt. Hem aparcat a la plaça de l’Ajuntament, que no se’n diu, es diu plaça de la Font, i que és part de l’antic circ romà, que realment era molt gran. I per arribar fins a la plaça del Fòrum (antic fòrum romà), on ens esperaven en Gavaldà i la Sílvia Ferreres, ja he conegut la plaça dels Sedassos, el carrer Major, el pla de la Seu, i la plaça de les Cols, davant de la catedral, que tot i el pendent i tot i no ser ben bé una plaça té nom de plaça i exerceix de plaça castellera per excel·lència per Sant Magí. “A Tarragona no hi ha pujades, tot són baixades”, perquè el pla de la Catedral és el quilòmetre zero, la numeració comença allà, m’aclarirà més tard Josep Maria Sabaté, cronista local.

És una ciutat de funcionaris, capellans i militars. Hi ha caspa i casta. Els diners són del turisme, del port i la petroquímica. Són frases que recullo sense dir-ne l’autoria, per si de cas a la caspa i la casta els incomodés. “Hi ha algunes coses encallades, que no s’acaben de resoldre mai, falta un lideratge”, em diu en Jordi Gil, posant com a exemple que no s’abordi el soterrament de les vies, tot i que es van gastar diners en un projecte fa molt de temps. Ho comprovo en una exposició de fotografies antigues, de l’any 1973, on els tarragonins que m’acompanyen em fan observar que l’estació de tren està idèntica que avui.

A la plaça del Fòrum hi ha “ mercadillo ”, petitet els dimecres, com avui, i més gran els dissabtes. Hi ha la seu de l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica. Les pedres manen a la part emmurallada. M’expliquen que la Part Alta té tres places-places, a part de la de les Cols: la de la Font, que és on he aparcat; la del Fòrum, que és on faig el suc de taronja, i la del Rei, on acabaré anant al cap d’una estona per enfilar-me a la Torre del Pretori.

Al carrer Merceria, que porta a la plaça, a més d’una botiga antiga d’espelmes, la cereria Antiga Casa Corderet, hi ha el pis que té en Jordi Gil al centre, i moltes pedres. Et trobes plaques romanes, la història és palpable. “Tot és molt tàctil, anem sobrats de pedres, en altres llocs estarien protegides i aquí estan integrades a la vida, s’hi pot pixar el gos”, m’aclareix en Lluís. I allà on hi ha pedres, hi ha turistes retratant-les.

Tots tres em fan baixar pel carrer Cavallers, cases de portes altes, perquè hi entraven els cotxes de cavalls. Si el Conservatori de Música on entrem és exemple de com eren totes les cases nobles, no hi vivien gens malament. Però gens. Observo més pedres. Em diuen: “Aquí si grates trobes pedra romana. Hi ha un consell que circula, si fent obres en trobes, no ho diguis i tapa-ho, o t’aturaran les obres”.

Panoràmica de la ciutat

A la plaça del Rei hi ha el Museu d’Història, el Museu Arqueològic de l’Estat, la Torre del Pretori i el conjunt d’escales. Un cop m’enfili al mirador em faré la idea de la ciutat sencera. Veuré la platja del Miracle, entendré el drama de la via de tren impedint l’accés fàcil a la platja (encara és fa més evident des del Balcó de la Mediterrània). L’amfiteatre. I endevinaré el Dragon Khan, al fons, fet que em fa adonar de com de prop és Port Aventura i això que en direm BCN World. Turisme.

També em miro l’Hotel Imperial Tarraco, i el passeig de les Palmeres, on s’organitza el festival Minipop, amb en Gavaldà com un dels impulsors.

De seguida apareix a la conversa santa Tecla. Demano si encara es posa aquest nom, i em confessen que per la facilitat amb què el nom genera bromes fàcils sobre tocar tecles, no està gens de moda. L’Ajuntament va incentivar-ho econòmicament, i com a resultat sí que veies, per exemple, que una família gitana tenia una Shakira, una Jericó i una Tecla.

“A Tarragona tots som de moltes entitats”, em diu la Sílvia amb orgull. I em parla del procés de recuperació de la festa, els últims 30 anys, de com des del 1985 s’han recuperat els seguicis populars. La baixada de l’Àliga és un plat estrella. Descobreixo que era improvisada: totes les nits del 21 de setembre, es baixava de matinada per no molestar. Però ja forma part de la festa oficial, a les 3 del matí, baixar acompanyada de grallers. És com el Tirabol de la Patum, diuen. No ho contrasto amb Berga perquè tampoc hem vingut aquí a buscar rivalitats. O ja les buscarem amb Reus, si de cas. Demano què es beu. Mamadeta. Chartreuse verd, chartreuse groc i granissat de llimona. Tots em parlen de l’adoració de la canalla per l’animalari, i m’alerten d’alguna part políticament incorrecta, com que els gegants es continuen dient “Negrito i Negrita”.

“L’humor d’aquí no és el de Girona”, m’aclareix en Gavaldà, que té la parella i els sogres gironins i ho comprova en persona molts caps de setmana.

La Sílvia m’acompanya també a la plaça del Ball de Dames i Vells, el primer ball que es va recuperar. L’Oriol Grau i en Fermí Fernandes en són artífexs, versos inclosos. L’Oriol fa de capellà i se’n fot de tot. M’ho imagino com algun Carnaval d’aquests que tant diverteix la gent i que tant sol posar nervioses les autoritats.

La ciutat acollirà els Jocs del Mediterrani el 2017. Em presumeixen del concurs de focs artificials, del campionat del món biennal de castells, que confirma Tarragona com a capital, de Tarraco Viva, el festival romà de la ciutat que dinamitza el turisme i fa reviure la història. En Lluís es mulla més i diu que el tarragonisme uneix i no és molest, reivindicar el passat genera orgull, i la queixa contra Barcelona també ajuda, perquè no és fer catalanisme, més aviat el contrari. Se sol cridar només “Visca Tarragona”.

Toco ferro al Balcó del Mediterrani. Tots els meus acompanyants recorden que els diumenges de la seva infantesa era fer la Rambla amb els pares, tocar ferro i tornar. Ara el jovent té un altre centre neuràlgic, el centre comercial les Gavarres, convertit en la plaça major del Camp de Tarragona: reuneix tot Reus i Tarragona de compres al Decatlhon, Leroy Merlin, Media Markt o un Ikea que hi està venint.

No sé si és el pes de les pedres, o el solet i que a les terrasses s’hi està bé, que m’adono que estem parlant tota l’estona d’història, i això que encara no hem quedat amb l’historiador.

Trec el tema inevitable de Reus i la sensació que n’extrec és que Tarragona remunta, que hi ha vida cultural, tot i que potser més vinculada al passat.

Anem al Port, em miro els tinglados reformats, on ara hi ha el Museu o s’hi fan activitats, i em fan observar un parell de iots gegants. Un xeic àrab va comprar Marina Tarraco, projecte fallit, i ho fa servir d’aparcament d’una bèstia que podria ser un creuer dels que veig al port de Palamós, però no, és un vaixell privat de 180 metres d’eslora. Les llegendes urbanes diuen que a dins hi ha un iot veler de 20 metres d’eslora (un veí diu que n’hi té dos, de velers) o un quiròfan. M’acosto al Serrallo, al costat de la llotja de peix, em recomanen les sardines i les gambes (m’estalvio comparacions amb les de Palamós), on he quedat amb Josep Maria Sabaté, el cronista oficial de la ciutat, l’historiador local. Comença pel començament. Per la marca de Roma i del cristianisme, em recorda que és ciutat de monges i capellans, de l’exèrcit, i d’administradors, de funcionaris. Recorda frases com “donde las calles hablan latín ”, o que és un museu viu. I parlem de demografia. “A l’època romana eren 40.000, apilats els uns a sobre dels altres en casetes sense banys al que ara és la Part Alta, i després de la Guerra Civil també eren 40.000”. Les guerres, la fam i les malalties han anat fent neteges demogràfiques. “En ser una plaça fortificada, les guerres vénen a acabar aquí. Els ibers ja van veure que hi havia riu, mar, i un lloc elevat”, detalla.

Port, turisme i universitat

Parlem de l’altre trident, al costat de capellans, militars i funcionaris. És el que formen port, turisme i universitat. “El port és el pulmó de la ciutat. Va tenir moments gloriosos a l’època romana, i després hi ha el decret de lliure comerç del 1785 que ajuda molt. Es converteix en port exportador de vi a Amèrica, i els vaixells tornen carregats de cotó i comencen a impulsar la Colònia Güell”. La següent etapa daurada és als anys setanta, a partir de la refineria de Repsol. Les petroquímiques creen llocs de treball, arriba mà d’obra barata, creix la ciutat.

L’altre gran impuls tarragoní és el del turisme. Econòmic i de sacsejada social. “Als seixanta, aquí, en una societat tan clerical, a una dona com a molt podies agafar-li la mà i si era per ballar sardanes, i de cop arriben les franceses que per saludar-te et fan tres petons”, diu Sabaté. Vénen els càmpings, els dancings. Tot es revoluciona. I m’adono, pels turistes que m’he anat trobant en un dia feiner del mes de maig, del pes que té. La tercera pota, molt important, al costat de port i indústria i turisme, és la universitat. Comença el 1970 com una delegació de la UB, i ara la Rovira i Virgili té un munt de facultats i genera una vida universitària rica. Eudald Carbonell s’hi ha instal·lat amb els seus estudis paleontològics i l’han fet fill adoptiu recentment. Que sigui precisament ell em confirma que aquí sempre que mires cap al futur t’hi trobes el passat.

RACONS

La història del Serrallo segons el cronista oficial

Quedem al port amb el cronista Josep Maria Sabaté, que viu al Serrallo. M’explica que abans els pescadors aquí hi tenien les barques en barraques. Quan a finals del segle XIX es fa la via, es comença a convertir en un barri nou. Tarragona queda lluny. Hi ha endogàmia, la gent es casen entre ells, cognoms repetits, tothom es deia igual. El Serrallo té personalitat, i encara ara diuen que la gent té un caràcter especial, diferent. I es mantenen els renoms. Tenen les virtuts i defectes de la gent franca, oberta, em diuen.

Imagina’t això funcionant com a presó a la Guerra Civil

Amb la Sílvia Ferreres, en Jordi Gil i en Lluís Gavaldà creuem aquests passadissos del circ romà i ho comparem amb les boques d’accés als estadis moderns. És un disseny molt similar. M’assenyalen els espais que durant la Guerra Civil es van aprofitar com a presó, i la sensació de claustrofòbia passa a ser molt evident. Tot el pes de la pedra. Aquesta visita ens permet fer-nos la idea de les dimensions del circ romà, i també de les sensacions que devien sentir els que creuaven aquests passadissos.

Tocar ferro, però els ferros de les vies no es toquen

M’asseguren que en aquest Balcó del Mediterrani hi ha hagut alguns suïcidis. Però la majoria de gent hi ve a tocar ferro (en català no toquem fusta, m’aclareixen) a la recerca de bona sort. Des d’aquí és d’on millor observo l’obstacle de les vies de tren per anar a la platja, que obliguen molta gent que ho tindria a tocar a agafar el cotxe. Soterrar les vies és un dels projectes que els meus amfitrions ja han assumit com a gairebé impossible, com un desig de què es parla. Toquem ferro, però el ferro de les vies no es toca.

stats