Bauman, el pessimista esperançat
VAIG TENIR LA SORT de conversar amb Bauman dues vegades. És d’aquells pensadors que admires i, després de coneixe’ls, els admires encara més. Lamentava que les seves prediccions s’acabessin complint. “No m’agrada que el que dic acabi passant, perquè soc un escriptor més aviat pessimista. Preferiria evitar que passés, fer reaccionar la gent perquè actués”. Però mantenia una virtut superior a l’optimisme, que és l’esperança. “No he perdut l’esperança. Si hi ha un aspecte humà immortal és aquest. No em puc imaginar la raça humana sense esperança. És el nostre element definitori. Fins i tot en les pitjors circumstàncies tenim esperança. Així que jo encara espero que la gent entri en raó”. Bauman esperava una revolució, però no en veia els símptomes. “La societat d’avui dia està més avesada a la divisió, a la individualització i a la privatització. El més característic de l’era de les revolucions és que funcionava com una gran fàbrica de solidaritat. Era l’època d’aixecar-se junts, de l’interès comú i de la idea d’un model de bona societat. Era l’hora de les d’utopies. La nostra societat és una fàbrica de desconfiança i competència. La gent pensa a trobar un espai de conveniència i confort en aquesta societat bàsicament incòmoda, inconvenient i hostil”. I recordava Aristòtil dient: “No és possible ser una bona persona si no ets en una bona societat”. Tenia clar que vivim temps incòmodes, perquè som en un interregne. “La incertesa és greu perquè les normes no funcionen, cap organisme és capaç de garantir-les. No és només que no sé com acabarà la partida, és que a mitja partida em canvien les regles de joc. Som en un interregne, molt semblant al de Roma quan va morir Ròmul: hi havia por i tremolors. Les velles maneres de fer les coses no funcionen i les noves encara no estan inventades”. Sense la lucidesa crítica de Bauman, superar l’interregne serà encara més difícil.
