La fatiga del minut a minut de la política
CELEBRO el que ens passa a Catalunya fa uns anys, la implicació de tanta gent en el procés cap a la independència, la creació de noves forces, la politització de molts ciutadans, l’arribada al poder de persones procedents de l’activisme. També m’interessa el que passa a Espanya, aquest final agònic del bipartidisme i com es va traient la careta el sistema econòmic que el sustenta i pressiona perquè tot segueixi igual, i se’n sortirà provisionalment, però ho acabarà pagant.
I, alhora, em preocupa l’esgotament que provoquem els mitjans retransmetent el minut a minut de cada discussió, creant noves tertúlies que envaeixen les graelles matí, tarda i nit, generant massa vegades molt soroll per no res. El minut a minut ja és de per si un gènere que és apassionant en un Barça-Madrid, però més prescindible en partits mediocres. De la mateixa manera, hi ha moments àlgids de la política en què volem la prèvia, el partit i el postpartit, la crònica i la contracrònica, i d’altres en què amb el resultat i la repetició de quatre jugades ja estaríem servits. I la sobreactuació és agosarada.
La política no pot aguantar el pes de tantes càmeres i tants micròfons, no és prou atractiva. Com més n’ensenyem les entranyes més risc tenim de decebre’ns. Com els pares que pesen el nadó cada dues hores per veure’l créixer sense donar-li temps de créixer, crec que si no apartem el focus i la xerrameca del minut a minut correm el risc de convertir la política mediàtica en aquelles retransmissions de ràdio del ciclisme, en què els locutors criden molt per posar-hi emoció però quan ho veus per la tele tots van juntets i no passarà res fins a l’esprint final.
