Cal que la testosterona deixi el poder

EN AQUEST meu viatge de cinc anys al món dels poders, que inclou ser un petit poder, he après moltes coses, i poques de bones. Em va decebre de seguida trobar-m’hi gent mediocre i sense escrúpols, que fins i tot presumeix de no tenir-ne i et retreu que en tinguis. Hi he notat sempre por, la por de perdre aquella cadira, que fa que acabis fent de tot per mantenir-la, oblidant quina motivació et va portar fins allà. Hi ha excepcions, hi he fet algun amic, però el patró dominant és el mateix: supervivents que dominen mecanismes tirant a foscos per no caure. I he constatat que els poders o són econòmics o no són poders. S’usa i abusa de la capacitat de donar o prendre diners, és el que ho belluga tot.

Hi penso arran de les negociacions d’ara, i de les que hi haurà a Espanya. I dels trencaclosques complexos que s’han de resoldre. M’imagino personatges descol·locats, fent el ridícul. Els que representen el poder antic, tronat, el de la testosterona, l’amenaça, la pressió, el que necessita majories absolutes perquè ni se li acut que es pugui seduir. El que confon negociar amb imposar.

La nova i la vella política no és qüestió de sigles, és de to, de persones, d’estil. I cal que les formacions enviïn a casa urgentment els membres més testosterònics, els d’això es fa així perquè ho dic jo, els que mantenen versions que la realitat ja ha desmentit, els que creuen que haver manat molt et garanteix seguir-ho fent, i no se’ls acut que si necessites altres vots els has de convèncer, t’has de bellugar. I celebraré que apareguin subtileses, intel·ligències, gent que sàpiga parlar i callar, que entengui que el poder no és seu, que l’hi deixem provisionalment, i per servir els ciutadans.