12/12/2016

Parelles que discuteixen en públic

2 min

QUAN PABLO IGLESIAS promovia a Twitter la carta oberta a Íñigo Errejón que havia publicat, una sarcàstica piulada de JotDown li responia: “És que no teniu WhatsApp?”

Era més que una broma oportuna, era la constatació del mal costum de discutir en públic que tenen parelles polítiques, a imatge i semblança del que és més trist de les parelles d’estar per casa.

És terriblement incòmode quan en un sopar de matrimonis un d’ells comença a discutir, compartint intimitats que no calen, i en un to que busca més convèncer el públic que el presumpte interlocutor. És una recerca desvergonyida de complicitats, d’ajut, de comprensió, que se salta la idea de guardar-se algunes vergonyes per a la intimitat. És la versió negativa de qui demana la mà en públic, per afegir pressió, però en circumstàncies més degenerades, a punt de fotre’s l’anell pel cap.

Fa temps que la vella política -i pel que es veu la nova s’hi apunta ràpid- fa ús i abús dels mitjans per rentar els draps bruts casolans en directe i en obert. Un percentatge massa alt del periodisme polític és anar retransmetent minut a minut aquestes picabaralles, a vegades tractant millor el que facilita al mitjà més interioritats, més misèria. És la confirmació d’una cultura individualista, amb molt poc sentit de projecte, que pretén desprestigiar un dels teus, o acorralar-lo. En el procés independentista també s’ha abusat i s’abusa, pel meu gust, de posar entre l’espasa i la paret els socis comptant amb l’exhibicionisme sense contemplacions a la premsa, que es converteix en transmissora de les batalletes.

El pitjor d’aquest mètode és la fatiga, l’avorriment, la mandra que genera al pobre públic. Com amb la parella del sopar. Tots dos volen convèncer que tenen raó i sovint els acabes trobant a tots dos patètics. I l’únic que tens clar és que ja s’ho faran, que muntaràs el pròxim àpat de grup un dia que no els vagi bé.

stats