Causes individuals: el cas Nadia com a símptoma

EL CAS DEL PARE DE LA NADIA, presumpte estafador de la solidaritat ciutadana amb la seva filla malalta, ens hauria de servir per aprendre i rectificar unes quantes coses. Em temo que passarà el contrari, els mitjans que van viure de la història quan se la creien ara viuran de linxar l’home per haver mentit.

Cal en primer lloc autocrítica periodística. Si el filtre d’un mitjà no serveix per donar veracitat al relat, si no es comprova el que diu la persona, qui perd tota credibilitat són els mitjans. Sobretot quan donen cobertura a una petició econòmica, que farà mobilitzar les butxaques dels lectors.

I cal en segon lloc una crítica sociomediàtica. És un tema delicat, però hi ha una tendència exagerada a les causes individuals, que porten el nom d’una persona malalta, en substitució de les causes col·lectives. Sí, els testimonis concrets són imprescindibles per entendre el món. Però són un zoom que hauria de servir per tornar a obrir el focus i abordar la problemàtica global. Com fa La Marató de TV3, per exemple. Coneixerem històries emocionants de persones que han patit un ictus, però la recaptació és per a la recerca que servirà per atendre altres afectats. La solidaritat ha de tendir cap a la justícia i no cap a la caritat, cap a tothom i no cap a un.

Ningú no pot negar el dret d’uns pares a lluitar per recaptar diners per a un tractament per al seu fill. Ben a favor d’ajudar-los. Però si els mitjans només potenciem els casos individuals i ens conformem a rescatar algunes persones concretes, en una mena de loteria en què a algú li toca la rifa solidària perquè el seu cas es ven millor i dóna més audiència, estem cometent un error greu. Assumim que en un món amb massa gent condemnada a patir ja només ens podem consolar i distreure amb pràctiques sentimentalistes i sensacionalistes: salvant un refugiat de tant en tant, o curant algun malalt concret de forma èpica. No hauríem de perpetuar aquesta resignació i manca d’ambició.