Coherència contra resignació

LA RESIGNACIÓ és el gran perill del moment actual. Aquesta acceptació enfadada però amb una ràbia superficial i estèril de tot el que no funciona al món. Mai no havíem tingut tanta informació instantània del que passa, i el que passa és gravíssim, només calia veure el Salvados d’aquest diumengesobre el Congo per afegir-hi un nou motiu de desolació i desesperació. Ho resolem momentàniament a còpia de desfogar-nos en aquesta gran tertúlia global de les xarxes, en què l’escàndol del dia té data de caducitat, cansa de seguida.

No crec que l’antídot de la resignació sigui la indignació ni el tremendisme. Ni tampoc un positivisme forçat. L’únic antídot eficaç és l’acció, el verb. Aparcar la temptació dels substantius que ho fan abstracte o dels adjectius que es limiten a pintar la realitat com si fos fixa, i agafar-nos a la força del fer i del canviar. Cada dia. Per petits que siguin els gestos i les transformacions, tenen la força que dóna comprovar que són possibles.

Hi va haver un temps en què no actuàvem perquè esperàvem que ens ho arreglessin “des de dalt”. Ara hem assumit que no ens ho arreglaran, i ens agafem a una bona excusa, que és que no podem fer res mentre el sistema desfaci cada dia la feineta petita de les persones. Jo ja m’hi posaré, però quan deixi de passar tot això. És un mal negoci, perquè un cop tens la certesa que no hi haurà una gran revolució miraculosa, tot el que ens queda són petites revolucions individuals. Tenen molts avantatges: les tenim a mà, en som els primers beneficiaris, perquè de seguida es noten, cadascuna d’elles ens recarrega de moral per a la següent, i a més a més s’encomanen. I si algun dia la coherència individual fos majoritària, seria impossible que no ho fos també la col·lectiva. En podem dir utopia d’estar per casa, i farem bé, perquè és just el que ens convé: una utopia a l’abast, artesanal, que no requereixi grans somiadors sinó persones d’acció ben despertes.