29/06/2015

Conspiracions, improvisacions i abismes

2 min

DESCONFIO DE LES teories conspiratòries, perquè sempre m’han semblat producte de la ficció. No és que no hi hagi gent capaç de pensar i desitjar provocar grans desastres per al seu profit i prou, però fer-ho porta molta feina, requereix molt talent, una gran planificació i coordinar molts fronts. És a l’abast de pocs. Això no vol dir que no consideri que hi ha culpables del que va malament, que hi ha responsables, que tenen noms i cognoms. Però el món també l’espatllen moltes incompetències, molts errors, molts factors atzarosos.

De la crisi europea una de les coses que més em decep és l’altíssim grau d’improvisació. Sobretot ara que fa uns quants anyets que ens movem al precipici. És trist que algunes emergències no s’hagin previst. Malgrat això, i acceptant que hi ha tota mena de voltors que s’aprofiten de qualsevol situació extrema, em costa pensar en una planificació maquiavèl·lica sistemàtica.

Entre els fets més preocupants, fruit d’aquesta improvisació, de tantes alarmes que a vegades han resultat falses i a vegades no tant, hi ha el mal hàbit de viure a l’abisme, d’instal·lar-se a prop del desastre i acabar-s’hi acostumant. El pols ideològic, psicològic i de força que mantenen Europa i Grècia inclou aquest factor de les últimes hores, dels acords de matinada, un tremendisme afegit, una èpica gairebé esportiva, de marcar gols a l’últim minut, que si no hi hagués tantes dignitats humanes en joc em semblaria fins i tot interessant, com a laboratori. Però un cop es juga amb el destí de tanta gent, amb el futur de tantes famílies, el punt de suspens de les pressions de matinada em sembla gairebé una frivolitat cruel.

stats