Coses que et passen quan ets nou

QUAN ETS NOU, quan entres en un ecosistema que fins ara no era el teu, costa que t’hi acceptin. Podies agradar en una altra posició, però allà no hi ets ben rebut. No ets d’ells. T’ho fan notar. Reps entre incomoditat i menyspreu. I, sobretot, un pronòstic: no te’n sortiràs. Allò no és per a tu. Tu per a allò altre que feies, potser sí, allà s’ha de reconèixer que sí que feies feina, no t’ho discuteix ningú (excepte quan vas començar a fer-ho), però això d’ara ja no, ja és massa. Això és d’ells. A més, no podràs fer el que dius que faràs. Perquè és impossible. Perquè si ells no ho han fet, com vols sortir-te’n tu. Si ho fessis, aquell ecosistema quedaria fatal, semblaria que no ho feien perquè no volien. Molts dels que pronostiquen que no te’n sortiràs expressen un desig, i alhora anuncien que procuraran que no te’n surtis. D’altres ho preveuen de bona fe, amb la resistència innata al canvi. I a vegades encerten, esclar. El possibilisme és una aventura arriscada, ficar-te al mig a intentar fer-ho és més complex i farcit de contradiccions que quedar-te a fora criticant-ho. La gent que ha anat renunciant a molt celebra com un èxit cada renúncia teva, cada bany de realitat: creuen que els dóna la raó. Però no del tot. El possibilisme indica, en efecte, que no tot és possible, però que és possible fer més, o fer-ho diferent. O intentar-ho. El món avança a base de gent que prova coses que li han dit que eren impossibles. Sovint des de la inconsciència. O des de l’arrogància de l’inconformista, que ofèn especialment els que s’han anat conformant. Un cos estrany dins d’un ecosistema de sempre incomoda, fa preguntes que s’havien deixat de fer. La incògnita, el repte, és si les sabrà respondre bé.