ÉS MOLT TRIST anar enrere. El nostre destí natural és l'evolució. El progrés, els progressos, íntims, personals, socials, familiars, culturals, polítics, col·lectius, són l'objectiu, i el desig d'avançar és motor i és benzina alhora. Fent portades per explicar algunes realitats generades a l'estat espanyol hem de buscar al diccionari mental de sinònims paraules com retrocés, regressió, o expressions com túnel del temps, retorn al passat. Recular. Involució. Coincideix amb els temps en què hem anat parlant de "la generació que tindrà menys que els seus pares", referint-nos a la crisi. De la gestió de les protestes s'ha passat a les multes i a la repressió. L'Espanya franquista mai penedida, que durant alguns anys va dissimular, és al poder en plena forma, sense complexos. I atrapada per la corrupció, per l'absència de solucions, per l'immobilisme innat, per més orgull que no intel·ligència, decideix que la clàssica fugida endavant en el seu cas serà una dramàtica fugida enrere. Com els crancs. El blanc i negre. Ara i aquí no em ve ni tan sols de gust analitzar si hi ha tacticisme, si són estratègies de confrontació per distreure'ns, o si els surt de la pell, si ho porten a dins. Em temo que és una suma de les dues coses i una de tercera: la imprudència, la irresponsabilitat, el poc sentit d'estat. Hi ha molts adjectius, estats d'ànim. Però em quedo amb el primer que he posat: és trist. No és ni decepció quan les expectatives eren baixes. Veure drets que donaves per conquerits tan amenaçats porta a dir: "No hi ha dret".
