FA UNES SETMANES vaig escriure, amb voluntat de profecia, que no era cert que un escàndol en tapés un altre. Advertia als experts que calculen com escampar una nova polèmica per amagar la que els afecta que la societat no ho permetria. Recordo comentaris que em deien que els encantava la tesi, però que no se la creien. Lamentaven que sí, que l'allau d'escàndols fa que els uns ocupin l'espai de l'altre. Continuo pensant, i crec que és feina dels mitjans treballar-hi, que una societat madura ha de saber gestionar la dimensió de les polèmiques, les prioritats, i l'abast. I comencem a tenir proves que els casos potser es desinflen mediàticament, però continuen allà, i van reapareixent. Amb ritmes incomprensibles sovint, però no es tanquen ni s'obliden. En canvi, sóc més pessimista sobre un aspecte que no afecta només la premsa, sinó la societat en general. Ens hem fet addictes a les polèmiques, ens escandalitzem massa vegades, que és bastant similar a no fer-ho mai. M'encanten les polèmiques frívoles, de pur entreteniment, i en aquest cas em sembla bé que de la mateixa manera que creixen desproporcionadament es desinflin de cop i volta. Però em sembla molt més perillós que escàndols greus, que qüestionen la confiança en tot el sistema, acabin cansant o -pitjor encara- sent divertits per excés de protagonisme superficial i la dificultat per aprofundir-hi i remarcar-ne les conseqüències. La capacitat d'escandalitzar-nos de debò no la podem perdre, ni gastar de manera absurda.