ALGÚ HA CONVENÇUT Rajoy, o potser és ell qui ha convençut els seus, que l’economia millorarà i per art de màgia desapareixerà el malestar. I els votants, contents i alegres, correran a les urnes a agrair-l’hi. Era la lògica del passat, quan els experts dels partits al govern calculaven que si a final de legislatura l’economia millorava i podien inaugurar obra feta guanyaven segur. I quan si eres a l’oposició esperaves que una baixada de l’economia et permetés l’alternança bipartidista. Em sorprèn que es mantingui aquesta teoria quan ha canviat absolutament tot. Quan la crisi ha fet un mal irreparable. Quan l’atur és tan alt. Quan han sortit tants escàndols. Quan no hi ha model de producció alternatiu al de la construcció. Quan debats com el català demanen solucions, i no dilacions. Quan el bipartidisme fa aigües. Quan hi ha desconfiança en el sistema. I sobretot sobretot quan l’economia pot deixar de caure però la gent trigarà a notar-ho, i la majoria no ho notarà en els propers mesos. Fruit d’aquesta desesperació, de tenir un pla equivocat, basat en la lògica d’un passat que no tornarà, i basat en unes millores que els electors no notaran, algú ha convençut Rajoy, o és ell qui ha convençut els seus, que és molt bona idea anar venent triomfalisme. I anar practicant l’immobilisme. Un pla perfecte: si vas repetint que no abordaràs el tema català es veu que el govern català deixarà de reclamar la consulta (per cansament?, ¿perquè els catalans lligaran els gossos amb llonganisses i ja no recordaran què demanaven?). I si vas assegurant amb convicció que la recuperació econòmica és un fet, els ciutadans s’autosuggestionaran i creuran que ja tornen a tenir feina i diners per gastar. Infal·lible.