Falten líders, però també en sobren

Ja abans que la crisi regalés motius reals d'infelicitat a dojo, hi havia infeliços patològics per culpa d'un error de diagnòstic: la suposada falta d'autoestima. N'hi ha que més aviat pateixen el problema contrari: en tenen massa. Més creguts que humils, més abonats al caprici que a la generositat, és impossible que se sentin realitzats. Si t'equivoques a favor teu calculant què et mereixes i esperes que el món t'ho doni, vas bé. Això accentua el drama del lideratge. Aprofitant la falta evident de líders de debò hem caigut en un cercle viciós en què qualsevol s'hi atreveix. Ara no només ens en falten, de líders: també ens en sobren, que ja és mala sort. Si no lideres alguna cosa, encara que sigui un corrent alternatiu dins d'un subgrup, no ets ningú. Hi ha tanta gent que es veu amb cor de liderar (no els preguntis ben bé què, el cas és ser ells al davant) que, tot i l'aparença de sobrats que gasten, estan faltats de la matèria primera: seguidors. Com n'han de tenir si els que els podrien seguir estan enfeinats plantant-se també com a líders autònoms? Sorprèn que en un moment fosc i complex com aquest tanta gent vegi la llum i se senti preparada per marcar el camí. Bé, sorprendria si es fes des de la clarividència i la responsabilitat, però sol ser des de l'ofuscació i uns atacs d'ego galopants que no els atura ni el risc de fer el ridícul. Som a punt de veure algun pobre lideret a qui no seguirà ni la seva ombra.