Guardem la portada de Broggi

Hi ha certa afició a guardar primers exemplars de diari, però només per la gent que ens ho diu i ens ho ha recordat aquests dies, crec que la portada de Moisès Broggi supera de llarg la mitjana de col·leccionistes. I ho entenc, és tot mèrit d'ell. Amb la primera nena del 2010 a la falda, l'expressió del savi doctor transmet alhora pau, serenitat, fermesa, experiència i molta molta tendresa. En Broggi i la Graciela simbolitzen el país que ve, el que està venint, i moltes paraules que la gent dedica aquests dies al doctor Broggi tenen a veure amb el seu llegat sobre aquest país lliure que desitjava, que no haurà pogut veure, però que és més a prop. Dies després d'aquella portada vaig rebre una carta seva d'agraïment. Tota escrita a mà per ell mateix, delicadament, també l'adreça al sobre. La tinc ben guardada, emociona perquè és una lletra tremolosa i preciosa. No dic preciosa malgrat la tremolor sinó preciosa gràcies a aquesta característica. Simbolitza la lluita victoriosa del seu pols amb el pes de l'edat, gràcies a la força, paciència i perseverança de tantes dècades de feina infatigable. Vaig entrevistar-lo mesos després i em va fascinar la manera amb què descrivia com era d'interessant, mèdicament, anar observant dia a dia el seu propi declivi físic, notar com el cos se n'anava. Broggi mostrava lucidesa per respondre a cada pregunta. Un parell de vegades me'n va sortir alguna de rebuscada, on li demanava les diferències entre alguna cosa de quan era jove i ara. Les va respondre amb un silenci i un somriure deliciós. Era un "No m'atabali" expressat de forma tranquil·la. Em va acompanyar a la porta, detallista, amb un somriure. Que descansi en una pau similar a la que transmet la mirada que recordarem, sempre.