Homes que actuem tard i malament

Surts del cinema, veus que t'acaben de deixar retratat com a fracassat, com a perdedor que no sap ni tan sols acceptar-ho, i el primer que et passa pel cap és donar les gràcies al director, Cesc Gay, i al coguionista, Tomàs Aragay. Ho fas des de la incomoditat de notar que et coneixen tan bé per dins i des del consol de saber que si funciona la cinta és perquè els homes que ara tenim entre quaranta i cinquanta anys devem ser igual de ridículs. Una pistola en cada mano ofereix amb precisió interpretativa totes les gammes d'aquests mascles que vivim, confosos, un interregne en què emocionalment no volem ser com els nostres pares però no tenim ni idea de ser com confiem que ja seran els nostres fills. Volem mantenir les aparences, fingim una seguretat perduda, però estem desubicats. Hem fet el primer pas per assumir-ho, però ens falta el segon, el de treure-ho, el d'abordar-ho. Reaccionem tard i malament. La pel·lícula pot semblar cruel perquè és un exercici d'autocrítica subtil però profund. Ens despulla, que és una cosa que evitem mentre ens és possible. Però en el fons hem d'estar agraïts eternament a Javier Cámara, Eduard Fernández i companyia per cedir les seves interpretacions magistrals per fer més interessants les nostres derrotes quotidianes. Ofereixen la seva cara al nostre patetisme, i almenys generen empatia, converteixen en comèdia continguda el que sovint porta a la tragèdia. Si sou home d'aquesta franja o dona interessada (per devoció o per força) en mascles nascuts als seixanta, l'heu d'anar a veure. I, sí, comentar-la al proper sopar d'amics. Perquè el millor que fa Una pistola en cada mano és confirmar que, en el fons del fons, sí que tenim ganes de gratar dintre nostre. De millorar, entenent que no ens serà gaire difícil.