18/07/2016

Ja llegiràs aquest article després

2 min

AVUI EM TRAURÉ UN PES de sobre. Fa temps que tenia pendent parlar de la procrastinació, però ho anava deixant per més endavant. Des que vaig conèixer la paraulota vaig intuir que m’aniria bé entendre el concepte, i la intuïció era tan encertada que mai trobo el moment per dedicar-m’hi.

L’únic que puc dir de bo de la meva tendència a deixar per a un altre dia les coses que em fan mandra o incomoden és que ha augmentat la meva creativitat. T’has d’anar inventant excuses i justificacions de per què ara no és el moment. I no per a qualsevol, sovint són per a tu mateix, fet que obliga a sofisticar-les: que el jo que les crea ho faci dissimuladament i amb prou enginy per enredar el jo que se les haurà de creure.

Anar deixant les coses per més tard és absurd i acaba deixant la vida per quan no la tens, però la procrastinació intel·lectualitzada, argumentada, confirma fins a quin punt som capaços de prendre’ns el pèl a nosaltres mateixos. Perquè l’endemà d’haver-ho ajornat tens tres problemes: allò continua per fer, és més urgent i has arrossegat el pes de no haver-ho fet.

El meu truc més patètic, quan em consciencio que he de posar ordre i eficiència a la meva vida, és no començar per res concret sinó anar pensant com posaré ordre a tot de cop, i encetar una llista de totes les rutines que hauré de modificar, per acabar decidint que necessito una eina, una pissarra, un arxivador, algun estri imprescindible i central per encetar la nova vida metòdica. Llavors només cal posposar el canvi per quan ho compris, anar decidint que ja ho faràs un altre dia, i el tema queda perfectament irresolt.

Però aquest cop és diferent, ja he fet per fi l’article de confessió procrastinadora, ja només em queda començar a viure el present abordant-ho tot de cara. Un dia d’aquests començo.

stats