15/01/2017

L’educació com a companyia incondicional

2 min

HE TORNAT A VEURE, acompanyat de Jaume Cela i d’un fòrum de docents i famílies a Saragossa, la gran pel·lícula dels germans Dardenne El nen de la bicicleta. Moltes cintes no aguanten repeticions, aquesta millora quan repeteixes perquè permet fixar-te en nous detalls. Cela la considera una obra molt adequada per entendre què ha de fer un mestre, tot i que no hi surt cap mestre. L’educadora és la Samantha, un personatge extraordinari, una perruquera que topa casualment amb en Cyril, un nen ingressat en un centre d’acollida però que lluita per recuperar son pare. I ella assumeix, sense que ens expliquem per què, ni ho sàpiga respondre ella quan l’hi pregunten, que n’ha de tenir cura amb totes les conseqüències.

És una pel·lícula que mostra de manera exemplar l’ètica individual i la resiliència. L’educació com a art d’establir relacions i mostrar un amor incondicional. La Samantha no li fa xantatges emocionals ni gaires sermons. Té criteri, ensenya amb l’exemple, educa el nen en la necessitat d’assumir les conseqüències del que fa, però sobretot demostra que el que solem etiquetar com a “nen problemàtic” és algú que exterioritza que efectivament té problemes i necessita comprensió i solucions. Hi ha un miracle que passa a la vida real i que aquesta ficció mostra de manera sublim: quan algú que es pot ficar o s’ha ficat en embolics té una oferta millor, algú que l’estima i li ofereix un projecte de vida, se’n pot sortir molt més que si se’l tracta des de la desconfiança, la vigilància i les etiquetes de fracassat o de perdedor.

La Samantha parla poc però sempre hi és. Transmet confiança des de l’acció: confiant-hi. Sense ànim de fer cap espòiler perquè recomano veure-la i comentar-la a casa o a l’escola, sí que aviso els que no l’heu vist que és una història dura, com la vida, i esperançada. Com la vida.

stats