EL QUE M'ATREU i m'enganxa més de seguir els esports amb passió culer no és que sigui una metàfora de la vida, sinó que gairebé n'és una caricatura. Els girs són impressionants i aconsegueixen un relat ple d'ensurts que pocs guionistes són capaços d'imaginar (i si ho fossin no tindrien gràcia, per poc creïbles). Ahir, un diumenge plujós de febrer, els culers vam viure dos capítols de suspens, l'un al bàsquet i l'altre al futbol, l'un en una final i l'altre en un partit clau. Cap dels dos va decebre en emoció, tot i que el primer decebés en el resultat. En el cas del bàsquet, una nova lliçó vital de tot el que dóna un segon (i sobretot el que et treu), fins al punt que acabes dedicant tot un minut a somiar que ho arreglaràs en una dècima, i deu minuts a assumir que el triple d'aquell segon havia entrat, que era veritat. En el cas del futbol, un dia clau psicològicament, en què tres punts suposaven mantenir el lideratge i oblidar una derrota i zero punts haurien obert una crisi terrible per encadenar dues desfetes, i tot s'arregla de cop impulsat per un error arbitral a favor del Barça d'un àrbitre que sol ser dolent i ahir -sent-ho molt, de dolent- va ser boníssim per salvar una primera part horrorosa. I el gol que no hauria d'haver entrat el marca Alexis, ves per on, amb el clatell. Punts d'inflexió injustos i atzarosos que et fan sentir malament, i que oblidaràs aviat perquè torna el Messi de sempre i els seus gols sí que són justíssims. Ho veus i ho vius i entens del tot els capricis dels guionistes de tot plegat. Em preocupa la gent que es pren l'esport com la vida, tan útil com és com a simple entrenament, com a pura exageració preventiva i de ficció per al dia que un segon t'ho donarà o t'ho traurà tot de veritat.