EL PROCÉS AVANÇA i, per tant, es complica. Cada nova pantalla és desconeguda, és més difícil, es paguen més cars els errors, i alhora és més a prop del final. I als que gestionen aquest futur complex i incert els hem de demanar grandesa. Només es pot demanar, la grandesa, perquè això no ho té tothom, no ve de sèrie. I els hem d'exigir, exigir del tot, que no caiguin gaire avall. Això sí que s'ho pot estalviar tothom que s'hi fixi una mica. Tant de bo en uns moments tan complicats puguem acabar dient que vam tenir uns grans líders, però mentrestant el que hem d'exigir és que com a mínim no facin el ridícul. No he escrit "que no ens facin fer el ridícul" perquè crec que si el fan afectarà a tothom però l'hauran fet ells, ho pagarà tothom però sobretot ells. I ja en vindran uns altres. Alguns intenten associar sempre la grandesa a cedir, i pensen que el punt sensat és sempre al mig, per això se'n van a un extrem per condicionar-ho tot encara més. No hi estic d'acord. En un moment decisiu cal prioritzar, evitar com sigui els autogols, cal saber en què no es pot negociar i en què sí. I la grandesa és ser inclusius, esclar, però també és tenir clar que en una expedició difícil t'hi has d'intentar emportar a tothom, però no hi pots incloure els que treballen només perquè no arribis on vas. Un equip plural pot ser millor que un equip més compacte, però si la pluralitat vol dir tenir a dins gent que té com a prioritat única destruir l'equip, cedir no serà cap mostra de grandesa ni responsabilitat sinó de petitesa i d'irresponsabilitat.
