Fa deu dies, abans de cap polèmica, vaig entrevistar Carmen Machi per a l' Ara Tu de demà. Per tres motius evidents: és una actriu boníssima que fa una obra excel·lent en un escenari estimadíssim, el Lliure. Un cop apareguda (i tancada, per sort) la polèmica amb la disculpa de Toni Albà, celebro l'atzar que porta Machi demà a la portada del dominical. Perquè aquest vol ser un mitjà obert al diàleg, on es parli de tot, i perquè quan la llegiu, al marge de si li doneu o no la raó, coneixereu les seves raons. I fer-ho és essencial. Discrepo del tot del manifest que va signar, sobretot perquè nega algunes evidències, però ara conec els seus motius per defensar-lo, entenc la seva bona voluntat, el gest genuí d'amor a Barcelona. A la conversa parlem de bombolles, cadascú té les seves. En el seu món, tan de veritat i tan de mentida com els altres, tan parcial com tots, hi veu i hi viu més acords que desacords entre Catalunya i Espanya. Té amics actors d'aquí, actua molt a la capital catalana i els seus col·legues ho fan a Madrid. M'encanta que ho pugui explicar amb aquesta alegria i vehemència. Al marge del que pensa i el que sent i el que desitja es mostra respectuosa, esclar, amb el que acabarem decidint els catalans. Només dubta que sigui la voluntat majoritària. I, ves per on, està assajant una futura obra en què actuarà en català. Amb Machi parlem de teatre, que defensa apassionadament amb paraules i fets, perquè la seva Helena de Troia és emocionant, d'una intensitat difícil d'igualar. La gent deixa fins i tot de tossir a les butaques. Vaig sortir, tant de l'hora de monòleg com de l'altra hora d'entrevista, feliç d'haver conegut una dona amb talent i ganes de dialogar. Convençut que, amb gent com ella, ens hi entendrem, parlant.
