Publicitat
Publicitat

I AQUÍ

Malalts de mentida fan feina de veritat

He entrevistat l'Àlex Monner i la Joana Vilapuig (el Lleó i la Cristina de Polseres vermelles ) per a l' Ara Tu de demà. He conegut dos joves talentosos, de 17 i 18 anys, sincers, desbordats de sensacions, eufòrics, paint la fama i l'impacte de la sèrie que torna dilluns amb una segona temporada esperadíssima. El xoc de ser popular a aquesta edat, i les inconveniències o riscos que provoca, presenta en el seu cas un aspecte diferencial. S'han convertit en els herois de gent que pateix una malaltia. Això els crea incomoditats com que, en la confusió habitual que generen els fenòmens mediàtics, alguna gent els demana, de bona fe, consells sobre com afrontar el càncer o l'anorèxia, les seves malalties de ficció. Però confessen amb emoció l'orgull de cedir la seva cara i la seva capacitat de transmetre emocions a molta gent que pateix de veritat, i que troba confort i autoestima veient ficcionada la seva realitat. Aquesta és la impagable aportació de l'Albert Espinosa: convertir en atractiu un món tan difícil, construir els referents que ell hauria volgut tenir quan era un nen hospitalitzat. Hi ha esforços lloables, dirigits des de dalt, d'institucions o entitats per fomentar que hi hagi llibres o sèries o pel·lícules que "normalitzin" alguna discapacitat, algun col·lectiu, alguna realitat. I poques vegades funcionen, perquè pesa més la bona voluntat que el producte, els esforços es concentren a donar una colla de missatges, oblidant una cosa molt simple: que els missatges entraran només si no es noten, si són naturals, i sobretot si el llibre o sèrie o pel·lícula és un èxit. L'èxit indiscutible de Polseres li dóna una funció social molt necessària: fa propers i atractius temes dels quals tendim a fugir quan no ens afecten directament.

Riure, malgrat tot