18/11/2016

Mèlich té raó: on és la compassió?

2 min

DISCULPEU QUE TORNI al cas de Reus, però és que no em trec del cap el que per a mi ha sigut el pitjor: com ho hem tractat. Hi he trobat a faltar, en moltes persones, un concepte que tenia arraconat fins que Joan Carles Mèlich em va convèncer que és imprescindible: la compassió. Aquest filòsof defensa que l’ètica és la resposta al prec d’algú que pateix i que per tant la compassió és la base de l’ètica. Diu: “Vivim envoltats de codis deontològics, de protocols, de comitès de bioètica. Tot això forma part de la moral. Però l’ètica és una relació cara a cara, és una resposta ara i aquí que no es pot universalitzar, irrepetible, que mai no es pot preveure, perquè l’altre sempre és diferent, és únic”. I afegeix: “A diferència de l’empatia, la resposta compassiva rau a posar-se al costat del que pateix, a acompanyar-lo en el seu dolor. Tampoc és com la pietat, perquè només el que té poder pot ser pietós, i ho pot ser precisament perquè té poder. La compassió no és vertical, sinó horitzontal”.

Mèlich no reclama polítiques de la compassió, perquè les polítiques han de ser de justícia. Però sí que reivindica una educació de la compassió que només es pot fer des del testimoni, i on les humanitats haurien de tenir un paper fonamental.

Doncs això, que he sentit consellers delegats i polítics a la defensiva i tertulians a l’atac, i he passat molta vergonya per una societat en tensió on fins i tot amb el cos present, en ple dol, responsables que haurien de mostrar humanitat i humilitat i demanar disculpes es mostren freds, agressius, i obliden fins i tot el respecte per la pobra dona i la família. I ho aplico a la crisi dels refugiats, per fer-ho més ampli. Discutim sobre codis i mesures, però es fa evident que la resposta des de l’ètica pura, des del ser-hi, des de ser al costat del que pateix, cada cop queda més lluny.

stats