Mig món es mor de gana i mig d'obesitat

H e tingut la sort de conèixer Claus Meyer i escoltar-lo en una conferència. La manera fàcil de vendre'l és dir que va ser cofundador i és copropietari del millor restaurant del món (el Noma de Copenhaguen, del xef René Redzepi). Però Meyer és, sobretot, un cul inquiet, l'home que va dinamitzar la cuina nòrdica, que ha difós el menjar orgànic. Confessa que li agrada crear iniciatives i, quan ja funcionen, engegar-ne de noves. Com els passa als grans cuiners, viu cada dia la paradoxa d'un món en què les epidèmies de fam i d'obesitat simbolitzen la bogeria. En què mai havíem escrit, llegit i sabut tant sobre cuina però continuem condemnant criatures a malalties per mala alimentació.

Meyer era un nen obès fill de mare alcohòlica, i com que anar a parar d'ajudant a un restaurant li va salvar la vida, com que aprendre a cuinar l'ha fet ric i influent (és amo de restaurants, horts, forns i vinyes), ara ja només li brillen els ulls quan parla de la seva fundació, que ajuda joves dels mons marginals a sortir-se'n gràcies a la cuina. Va fer un programa de televisió formant presos per treballar en restaurants. L'última que s'ha empescat és una escola de cuina a Bolívia, amb una ONG, per treure joves de la misèria i convertir-los en líders d'un nou moviment social. Està convençut que un país amb tanta pobresa i atur i alhora amb tanta riquesa natural pot fer un canvi amb bona formació alimentària i creant joves empresaris. Meyer té motius per creure's el que diu: ha triomfat en molts negocis. I jo sóc una mica més optimista quan veig emprenedors com ell, que un cop l'èxit i els diners els acompanyen, recorden els orígens i apliquen la fórmula de l'èxit a iniciatives socials. Qui es conforma només a cuinar si creu que a través del menjar pot canviar el món?