Nepal: sempre plou sobre mullat

Quan ens hem assabentat del terratrèmol al Nepal, és pensar en l’estat d’ànim, en la moral, en l’esperança dels que estan treballant per refer-se del primer. Hi ha molts morts, hi ha molts ferits. I també hi ha un dany que no és col·lateral, que és central. Com et refàs d’aquesta recaiguda. D’aquesta sensació de “sempre plou sobre mullat”. De la dita fa mal el “sempre”. Té aquest punt fatalista, que pot semblar exagerat, però quan mires al Nepal t’adones que la realitat fa tristament encertada tanta saviesa popular. Perquè les desgràcies mai vénen soles, perquè el terratrèmol se suma a les condicions de vida, perquè l’ajut internacional és insuficient i a més no arriba de forma clara a tot arreu. I perquè cal molta moral, cal molt coratge, cal una fortalesa anímica extraordinària per continuar lluitant quan el terror retorna. Ahir escoltava a les ràdios testimonis de cooperants que eren allà i estaven a punt de tirar la tovallola. Remarco “a punt”, que té tanta força positiva com en té de negativa el “sempre” d’abans. La gent que s’arremanga, que fa coses, els activistes, els que es plantegen què poden fer perquè no plogui sempre sobre mullat, no són ingenus. No els sorprèn que torni a ploure. Els desanima, esclar, els fa trontollar, els fa témer que tants sobreesforços no portin enlloc, els fa preguntar-se quan s’acabarà allò, que no és una mala ratxa, perquè a més de fenòmens naturals hi ha limitacions derivades dels mitjans. Però els voluntaris disposats a arreglar el món artesanalment, amb les mans, encara que no ho expressin així, s’aixequen cada matí per desmentir aquest “sempre plou sobre mullat”. Per això sempre hi són. S’hi queden.