Publicitat
Publicitat

I AQUÍ

No perdis el temps amb aquest article

Som addictes a la velocitat i acusem d'ineficients els lents, quan per fer les coses bé sempre ha calgut el temps just. Ho diu Carl Honoré en l'entrevista que podeu llegir avui. Bauman (el podreu llegir demà) reclama una cultura general i comuna, en contrast amb l'addicció a l'especialització que oblida tenir uns mínims com a base. Lluís Foix (el llegireu dissabte que ve) reconeix que la cultura no és saber moltes coses sinó tenir ben endreçades les que saps, per poder-hi anar afegint les que aprendràs. Pel periodista, autor de La marinada sempre arriba , el temps ho marca tot. Dels 14 als 16 anys va fer de pagès, com el pare, i va entendre que havia d'anar sempre al costat del temps: mai t'hi pots avançar ni endarrerir, si vas un dia abans o un dia tard la vesses. Segons Honoré els problemes complexos no tindran mai solucions urgents. Mai havíem tingut tant de temps com ara, que s'ha allargat l'esperança de vida. Però, esclaus de la nostra incapacitat per gestionar-lo, de la impotència per marcar el ritme, correm perquè li anem al darrere desesperadament. Mai havíem tingut eines més veloces per accedir a la cultura, però no trobem la dieta equilibrada. Tenim fam de temps perquè el devorem sense mastegar-lo ni assaborir-lo ni pair-lo. La sobredosi d'entreteniment ens té literalment entretinguts, i les presumptes urgències ens aparten de temes importants, inversions a llarg termini que reclamen la concentració que no tenim des que som a tres llocs alhora, però enlloc hi som del tot. Això té una solució claríssima. Però aplicar-la demana paciència. I temps.

Riure, malgrat tot