CRISTIANO RONALDO em feia molta ràbia i em comença a fer llàstima. No ho escric amb falsa superioritat ni amb ironia, és una sensació sincera. Els nens consentits i maleducats perden tota la gràcia quan es van fent grans. La caricatura simpàtica passa a ser patètica.

I com que del futbol tot s’aprofita, el personatge és un exemple a estudiar. Té tants pocs filtres, exhibeix una sinceritat tan grotesca, que és el perfecte model a no seguir. Si dubtes, fes el contrari i encertaràs.

El Reial Madrid no l’ha millorat, però ja el va comprar així. Recordo imatges amb el Manchester on tots celebraven la victòria i ell plorava perquè Ell havia fallat el penal. Sempre Ell i, en cas de dubte, Ell. Explícit, sense màscara. Sap que hi ha càmeres retratant cada gest, però les seves sobreactuacions són espontànies. Arrogant sense vergonya en cas d’èxit, malcarat sense fre en el fracàs.

Ahir el vaig veure desolat. Pots ser tan guapo, ric, famós, venerat i extremadament infeliç? Amb la cara paga. I el vaig sentir, crispat, proclamant: “Si tots els de l’equip tinguessin el meu nivell aniríem primers”. Poca gent té la capacitat d’ofendre els companys i d’elogiar-se de forma tan inoportuna el dia que ha fallat dues ocasions claríssimes. No hi ha prova que se li resisteixi. És igual de competitiu volent ser el màxim golejador com batent rècords d’autogols davant de la premsa.

Molts podem tenir a dins un petit Ronaldo, amagat, que ens fa sobrevalorar-nos i menystenir els altres. Que reclama protagonisme absolut. Que mai té prou elogis. Gràcies, Cristiano, per fer que ho tinguem present de forma tan plàstica.