‘The New York Times’ un dia parlava a portada de nosaltres com aquella gent que a les deu es posa a sopar. El meu desig és que el 2015 arribi puntual. No només literalment, que això sol passar cada any, sinó que aprenguem a respectar els horaris. Que hi posem raó, sentit comú. Que ens prenguem seriosament això de conciliar, que és tant com prendre’s seriosament això de viure. Una de les millors iniciatives a les quals des de l’ARA hem donat suport és la reforma horària, l’intent que els catalans siguem europeus a l’hora de llevar-nos i d’anar a dormir. Som a les beceroles, tot just en l’etapa del convenciment, d’anar-ne parlant, d’assumir que la nostra vida no és vida. Ja no trobes ningú que no trobi un despropòsit les nostres jornades. Un desastre en termes de productivitat, de rendiment, d’alimentació, de salut i de conciliació familiar. De felicitat, en definitiva. Però hi continua havent molta gent convençuda que no ho canviarem mai. Que això seguirà així per sempre. Em fa gràcia la gent que veu impossibles els canvis en general, sobretot ara que tot canvia, dimiteixen papes, abdiquen reis i s’esfumen presidents del Barça. Però en aquest cas m’inquieta, se’ls veu tan convençuts que ja veus que costarà trobar aliats per arrencar. I això requereix sincronitzar rellotges i empènyer des de dalt i des de baix i des del mig. Jo sóc dels convençuts que és possible. Sobretot perquè aquest horari jo ja me’l conec, és el que vaig tenir mentre vaig viure al poble. Dinar a la una en punt, sopar a les set en punt. Ho marcava l’avi, un home tan respectuós amb el seu ritme vital -caminar molt, dormir les mateixes 8 hores, un got de vi diari, dieta mediterrània- que fins als 90 anys no va haver d’anar mai al metge. A vegades la millor manera d’anar endavant és mirar enrere i recuperar el que teníem de bo.