No goso dir que la crispació no és bona. Que no és útil. Dic que no ens és bona. Que no ens és útil. I ho dic com un elogi cap a aquest nosaltres molt ampli, el dels que defensem, naturalment, pacíficament, i amb passió, la llengua. Ahir ho insinuava i algú em deia: "Prou de crides a la calma, és l'hora de l'acció!" Ho subscric, però no ho trobo contraposable. Es pot actuar, i molt decididament, i de forma molt eficient, i fer-ho des de la calma. Sé segur, i és de les poques coses que goso afirmar i preveure amb seguretat, que mantindrem la immersió com a model exitós. Sé segur que no el tombarà cap sentència. Només ho podria esguerrar que esquerdéssim la convivència a base de caure en les provocacions. Vivim en una societat en què "no caure en la provocació", que considero una mostra suprema d'intel·ligència, és denunciat com a acte de covardia pels que sempre hi cauen de quatre grapes, i a sobre en presumeixen. No caure en la provocació requereix entendre que et provoquen, deduir què estan buscant, valorar si et convé, i com que segur que no et convé, defugir de forma ferma i tranquil·la el que buscaven. I no vol dir no fer res, no és rendir-te. I tant que vol dir actuar. Però en el sentit contrari al que buscava el provocador. Hem de ser humils i acceptar que hi ha gent experta a crear conflictes on no hi són, que podrien aconseguir treure el pitjor de tu. I si treuen el pitjor de tu guanyen, perquè llavors el conflicte queda garantit. La manera més orgullosa i vencedora de respondre'ls és fugint radicalment de la crispació.