Publicitat
Publicitat

I AQUÍ

Recordeu quan temíem Mourinho?

Ahir a les deu de la nit, amb un llastimós empat a zero al camp del cuer, l'Osasuna, el mourinhisme va tancar una de les primeres voltes més lamentables de la història del Madrid. Potser avui acabarà el dia a divuit punts del Barça; gairebé com perdre'n un per partit. Ahir el guardiolisme, amb el creador provisionalment retirat, va rematar una feina molt treballada i meritòria. La victòria definitiva. S'ha acabat la comèdia. Ara ja només falta buscar l'excusa per tancar el contracte i perquè el portuguès enganyi un altre equip. El duel intensíssim entre el Barça d'en Pep i el Madrid d'en Pepe va anar fent sortir el millor dels uns i el pitjor dels altres. I l'herència d'aquest any, just mentre Guardiola descansa, és clara: l'equip que ara entrena Tito s'ha acostumat a ser bo en tot, i l'equip de l'home que li va ficar el dit a l'ull s'ha autodestruït del tot. Per plantar cara a la perfecció gairebé absoluta d'aquest Barça, Mourinho va exaltar la imperfecció absoluta. Joc brut, mentides, tensió màxima, control absolut, una premsa obedient, un club als seus peus, poders fàctics, ajuts arbitrals, una afició acrítica, anestesiada. Cap persona assenyada dubta que donar tant de poder a un líder negatiu, victimista i egocèntric és suïcida. Amb la urgència de resultats provisionals a qualsevol preu i una miopia clamorosa, Florentino s'ha confirmat com un líder incompetent consentint un dictador obsessionat amb la seva agenda pròpia i sense cap estima per cap projecte. És el final més lògic, que deixa en ridícul els que han aplaudit la presumpta intel·ligència estratègica de Mou. Avui se'm fa estrany pensar que fa poc temps el temíem, a part de tenir-li ràbia. Ara és una caricatura tan evident que els culers desitgen el millor: que es quedi al Madrid.

Riure, malgrat tot