DEL MEU PRIMER concert de Joan Dausà en vaig sortir desconcertat. Aquelles cançons tan tristes combinades amb aquelles bromes amb el públic... Amb el temps hi he anat aprofundint més, i coneixe’l és estimar-lo. Sap greu, Joan, ja veus que vaig tard, però el dia que per fi t’he entès del tot, que m’he rendit a la teva veritat, a la generositat de la teva proposta, era dilluns al teu últim concert de la primera etapa que tanques. Un punt i seguit rodó.

Dausà no és un artista convencional, és un dinamitzador, una persona obsessionada a intentar que el públic visqui intensament. Sense complexos, per damunt de prejudicis com els que jo admeto haver tingut i reforçat en aquell primer concert, es desviu perquè riguis, t’emocionis, cantis, et desfoguis. Sacrifica proteccions i precaucions, va a totes. No hi ha contenció: hi ha un desplegament de recursos que desprenen l’entrega escènica d’algú que no té por del què diran, o sí que en té, i tant que en té, però la venç perquè és més gratificant veure les cares de satisfacció dels espectadors que tornaran a casa havent combinat llàgrimes d’emoció i riallades.

Un detall ho diu tot: Dausà està pendent que tothom que surt a l’escenari disfruti, i brilli. Allò és un espectacle coral, l’èxit serà de tots, i quan l’Hèctor diu el que diu a la Natàlia i ella respon “Puto Hèctor” ha aconseguit, en directe i de manera improvisada, el guió perfecte. I celebres haver-hi estat, ho recordaràs sempre, n’has format part.

Ara que t’he entès i et compro tal com ets, Joan —incloses algunes bromes forçades, que ja té mèrit—, esperaré què decideixes i quan tornis, com tornis, seré allà, rendit a aquesta autenticitat tan teva.