Resistir provocacions: fase dos

Deixeu-me que hi insisteixi: ens hi juguem molt en el to i en l'actitud, i el més revolucionari que està passant és haver encetat un procés en positiu i des del diàleg. Seria del tot inoportú recaure en la crispació. Això requereix la capacitat de fugir de les provocacions, que és fàcil de dir i sovint difícil d'aconseguir. La meva sensació és que emocionalment la societat catalana està demostrant una maduresa fent el clic, el canvi mental, abraçant l'estat d'ànim propi de parlar de tot però esquivar el fang. Som en la primera fase, el primer curs, el que té una part tàctica, de mantenir les aparences. Deixes que la processó vagi per dins, busques la resposta més elegant, fas l'esforç de no donar al provocador de guàrdia la resposta que està buscant. Això és molt útil per no despistar-te en els debats, per anar consolidant un estil, i perquè la cohesió s'aconsegueix amb la feina del dia a dia, i no fingint que et preocupa mentre intentes perjudicar-la. Però el procés cap a l'estat propi és complex, té dificultats, té ritmes que no sempre seran ràpids i exigeix una màxima concentració. I quan dediques energies a no caure en la provocació, a fingir que no t'enfades, en el fons estàs consagrant esforços a l'escenificació, al control mental i emocional. La fase dos, la més útil, la que ens hauria de permetre dedicar tota la capacitat a construir el futur en lloc de refregar-nos en el passat, és encara més revolucionària. No consisteix a defugir la provocació, sinó a aconseguir que ni tan sols et provoquin. Vindrà d'una manera natural si aprofundim en la fase u, si ens concentrem en el nou projecte, si interioritzem que el que tenim entre mans és tan important que no ens podem permetre el luxe de distreure'ns. I no ho fem com una tàctica, és que ja ni tan sols ens ve de gust.